Ja han arribat els mosquits. Hi ha qui ha repartit per casa petites mates d’alfàbrega, confiant en el poder repel·lent de les seves fulles. Jo més aviat recelava, una mica foteta i tot. Però la saviesa popular compta amb arguments sòlids, i amb valedors que es fan escoltar, de tan bé com diuen les coses. Escriu en Gaspar Jaén de les alfàbregues:
I, fulloses i delicades, al llarg d’aquests mesos, entre la primavera i la tardor, a més de mantenir allunyats mosquits i mosques, perfumaven intensament les nits que, en el seu rodar admirable, primer s’acurtaven i s’allargaven després. (…) I el seu nom, com la seua olor persistent, intensa i tendral, s’allunyava enllà dels límits de l’idioma, cap a l’oest, cap al sud i s’endinsava en Castella per les hortes del Túria i del Segura: alfàbrega, aufàbega, alfàbega, alfàbiga, alfágueda, alhávega…
