Alfanhuí, de Rafael Sánchez Ferlosio, és un llibre de colors. També és una novel·la amb aire de picaresca, amb més malenconia que sàtira, amb més lirisme que humor. O potser és un llibre de fantasia, o un exercici de sinestèsia. També és un llibre d’ocells. Però, sobre tot, és un llibre de colors.Alfanhuí, un llibre de colors
Diumenge, 2 Novembre 2008 per Ramon
Alfanhuí, de Rafael Sánchez Ferlosio, és un llibre de colors. També és una novel·la amb aire de picaresca, amb més malenconia que sàtira, amb més lirisme que humor. O potser és un llibre de fantasia, o un exercici de sinestèsia. També és un llibre d’ocells. Però, sobre tot, és un llibre de colors.3 Respostes
Deixa un comentari
-
Categories
Arxius
- Desembre 2009 (4)
- Novembre 2009 (6)
- Octubre 2009 (9)
- Setembre 2009 (7)
- Juliol 2009 (1)
- Juny 2009 (3)
- Maig 2009 (3)
- Abril 2009 (3)
- Març 2009 (5)
- Febrer 2009 (3)
- Gener 2009 (4)
- Desembre 2008 (4)
- Novembre 2008 (5)
- Octubre 2008 (12)
- Setembre 2008 (8)
- Juliol 2008 (7)
- Juny 2008 (19)
- Maig 2008 (22)
- Abril 2008 (26)
- Març 2008 (20)
- Febrer 2008 (28)
- Gener 2008 (30)
Etiquetes
-
Meta
Pàgines
-
Quina importància té aquest llibre per la narrativa espanyola dels 50!! Vaig llegir un article que la situava com una de les primeres noveles on veiem una escriptura plana lluny de les manifestacions grandiloqüents de la dictadura. Li donava molta importància perquè recuperava un nou concepte de llenguatge literari que havia estat destrossat per la primera etapa del Franquisme. Encara que Nada de Laforet és molt anterior i trobo que també té un llenguatge molt modern… No ho sé. En fi, m’ha agradat molt que hagis penjat aquest llibre de Sánchez Ferlosio (fill de Sánchez Mazas,no?).
He llegit força narrativa dels 50, i encara em sorprèn l’esclat cromàtic en mig d’un panorama de grisos. M’alegra que compartim aquesta sensació de troballa.
A més trobo que té molt de mèrit aquests escriptors que ideològicament no s’agafen a l’altre totalitarisme de l’època – comunisme, i aconsegueix navegar entre dos mars trobant una identitat pròpia. En Javier Cercas diu que són “las raíces de nuestro presente”. No ho sé, em va agradar la frase.
Una abraçada!!!