Sense vergonya

Al blog de #naturaurbana es parla sovint de contemplar la natura urbana: ocells, plantes, insectes, l’estat del cel… Som els homes, creadors i habitants de les ciutats, els que observem els nostres companys d’hàbitat. Ells, amb millors o pitjors disposicions, ens deixen fer. Capgirant una mica la situació, hi ha un altre exercici que podria [...]

Llegeix el fil sencer »

Comentaris a l’obrador

La #naturaurbana és només un dels motius que han provocat que el País dels Kokamuskes rutlli a mig gas (o vagi baixant en punt mort, que ja no ho sé). Hi ha altres raons, no totes tan lloables –no m’enganyo–, però algunes les puc explicar una mica: estic llegint amb molta fruïció i menys temps [...]

Llegeix el fil sencer »

Bon Nadal!

Bon Nadal! Bon any nou! Que els Reis us portin tot el que us mereixeu! Carta de Joan Sales a Mercè Rodoreda, 21 de desembre de 1974. Cartes completes (1960-1983), Club Editor, 2008.

Llegeix el fil sencer »

Mots i maons

Estalviar maons o mots, és la jugada més noble i austera del constructor i del versificador. Aquell, component la casa; aquest, edificant un poema. Cap casa ni cap poema no han de fer riure ni plorar una vegada signats i datats. El darrer cop de mà: lluors, gerdors i flaires, deixeu-los al sant esperit. J. [...]

Llegeix el fil sencer »

El koala assassí

Un ingredient habitual de l’humor és l’exageració, molt evident en les caricatures o en les històries portades a l’extrem. Les facècies de El koala asesino (Sajalín, 2011), de Kenneth Cook, en són un exemple clar. La veritat és que el relat del koala no és el millor d’aquest recull, però s’ha de reconèixer que l’editor [...]

Llegeix el fil sencer »

Innovacions al blog

De vegades he pensat que un blog és com un vídeo-club o una botiga de màquines d’escriure: un mal negoci, que dóna molta feina i pocs diners, però què té els seus clients fidels i que es manté obert per motius més aviat romàntics i idealistes, ben diferents de la rendibilitat. Com passa a la [...]

Llegeix el fil sencer »

La vibració d’una corda ben tensa

Que sigui la meva ànima la corda d’un llaüt per sempre igual i tensa i que el destí no em pugui arrencar, decebut, sinó una sola nota, invariable, immensa. Una nota molt greu i molt constant. Vençut no sigui mai el clau que tiba i que defensa la viva pulcritud de la vibració d’una corda [...]

Llegeix el fil sencer »