Avui comença a caminar una iniciativa en la qual he col·laborat amb el meu granet de sorra (caminar, ja fa dies que camina: avui estrenem el blog). Es diu #naturaurbana, i aquest no és el lloc d’explicar-la, que per això hem fet una web: parla d’ocells, i de natura ben aprop, i de saber-la mirar… visiteu-la! www.naturaurbana.cat

La foto és meva, com la menjadora i el pati interior. El tallarol no.

El cel té una blavor de miosotis. Rosa,

un núvol ens amaga el sol ponent;

i la mà freda de la tardor posa

una mica d’or a les ales del vent.

O tarda clara de novembre! Lent,

el dia mor en cada cosa.

Una boira poc densa flota, vaga

i violeta en un fondal humit.

Un toc de campana, eixamplant-se, naufraga

a les riberes de la nit.

Jo sento en el meu pit

alguna cosa que, com en el món, s’apaga.

Llavors, a fer-me companyia,

arriba de molt lluny un cant de melangia,

missatge d’Ariel.

La tarda pren una ànima de violoncel.

I flors mig adormides i anònimes perfumen

el capvespre i la música de Schumann.

Novembre, 1938

(Màrius Torres, Poesies i altres escrits, Edicions 62, 1993).

Un bon exercici per a les tardes curtes de novembre: sortir a veure el caient del dia, i retenir colors, aromes, alguns sons distants… sensacions del capvespre. Compareu-les després amb aquests versos delicats, degustant cada imatge encertada. I, si pot ser, escolteu l’Abendlied de Schumann (aquí, amb arranjaments de Pau Casals). Llavors, tal com el poeta us ha fet imaginar, la tarda prendrà de debò, una ànima de violoncel.

Estalviar maons o mots, és la jugada més noble i austera del constructor i del versificador. Aquell, component la casa; aquest, edificant un poema. Cap casa ni cap poema no han de fer riure ni plorar una vegada signats i datats. El darrer cop de mà: lluors, gerdors i flaires, deixeu-los al sant esperit.

J. V. Foix, a Mots i maons o cascú el seu, mostra un apassionat interès i un bon coneixement dels corrents arquitectònics del seu temps, i lliga l’art poètica i l’arquitectònica amb l’encert que heu pogut llegir a les ratlles de dalt. Segurament hauria gaudit amb 48h Open House BCN, que aquest cap de setmana ha celebrat amb èxit creixent la segona edició. Tot i que –suposo– hauria titulat la iniciativa en català…

Fa uns mesos vaig elaborar una tria de títols que poguessin agradar a un jove naturalista i bon lector. Em va quedar una selecció de lectures per a amants de la natura (o això crec). Evidentment, té els inconvenients de totes les llistes: alguns hi trobaran a faltar títols, d’altres en veuran de sobrants, i és massa general. La seva la vaig personalitzar una mica, perquè penso que les recomanacions sempre són millors si es fan a mida. Però ara que s’acosta el dia dels ocells (aquest cap de setmana) la recupero una mica retallada i l’ofereixo a qui pugui interessar. Aviso que la temàtica natural no té sempre el mateix pes: pot estar al centre, o ser el paisatge, o una de les afeccions del personatge principal. No sempre serà una natura vista amb ulls científics, però ser-hi, hi és. A mi, personalment, m’agraden els que la combinen amb el sentit de l’humor (i n’hi ha uns quants, a qui vulgui li puc dir).

• Karen Blixen (Isak Dinesen), Lluny d’Àfrica
• Forrest Carter, Montañas como islas
• Kenneth Cook, El koala asesino
• James O. Curwood, Kazan el gos llop
• Miguel Delibes, uns quants (El camino, Las ratas, Mi vida al aire libre, Diario de un cazador…)
• Gerald DURRELL, un bon grapat (La meva família i altres animals, Cuques i altres parents, Terra de murmuris, Los sabuesos de Bafut…)
• Wenceslao Fernández Flórez, El bosque animado
• Kenneth Grahame, El vent entre els salzes
• James Herriot, Totes les criatures grans i petites
• Jaqueline Kelly, L’evolució de la Calpurnia Tate
• Joseph Kessel, El lleó
• Rudyard Kipling, El llibre de les terres verges
• Jon Krakauer, Cap a terres salvatges
• Selma Lagerlöf, El viatge meravellós d’en Nils Holgersson per Suècia
• Jack London, Ullal blanc i La crida del bosc
• Miguel Martín, Peñagrande
• Farley Mowat, Els llops no ploren
• Horacio Quiroga, Cuentos de la selva
• Josep Maria de Segarra, Els ocells amics


Potser no queda bé fer-ho, però tampoc està malament. Jo us recomano el Malalt d’ocells (Pagès Editors, 2002) que vàrem escriure amb en Xavier Fàbrega… ara ja fa gairebé 10 anys!

Hi ha realitats que probablement no es puguin conèixer de veritat si no es viuen. Per exemple, no crec que la maternitat es pugui explicar amb paraules i, si es pogués, no crec que els homes l’entenguéssim del tot. Però no s’ha de menystenir el poder d’aquells manobres artistes, que saben triar i col·locar els mots amb encert, tot construint textos que ens atalaien molt amunt. Si hagués d’elegir una bona descripció de la maternitat, ara escolliria aquesta que he llegit l’últim estiu. Incompleta, imperfecta, però amb tanta veritat inagafable com un reflex a l’aigua tremolosa.

Jamás había visto con tanta claridad como esta noche lo que el destino había exigido de ella y lo que le había entregado con sus hijos. La alegría que le proporcionaban vivificaba incesantemente las pulsaciones de su corazón, como las angustias sufridas por ellos lo habían destrozado. Aquellos muchachotes de cuerpos delgados y angulosos eran sus hijos, igual que lo habían sido cuando eran pequeños y gordezuelos (…). Eran tan suyos como en la época en que los levantaba de la cuna para darles el pecho y tenía que sostenerles la cabeza, que colgaba sobre su cuello frágil como una campanilla azul cuelga de su tallo. ¿Qué sería de ellos en este mundo?, ¿adónde irían, olvidándose de su madre? Le parecía que la vida de sus hijos sería para ella como un desarrollo de su propia vida; serían un solo ser con ella, como lo habían sido cuando, sola en la tierra, tenía conciencia de la nueva vida disimulada en ella, que bebía su sangre y a la que debía la palidez de sus mejillas. Siempre había sentido la angustia que consume y que baña de sudor, cuando notaba que de nuevo se acercaba la hora en que iba a ser tragada por la gran ola del alumbramiento, hasta el momento en que subiría otra vez a la superficie con su nuevo hijo en los brazos, mucho más rica, mucho más fuerte y valerosa a cada hijo. Todo ello lo comprendía esta noche por primera vez.

(Sigrid Undset, Cristina, hija de Lavrans, Encuentro 1997).

Potser citant alguns fragments podré desvetllar una mica quina és la màgia de l’obra. Moments impressionistes que ens porten des d’una “vergüenza amarilla y fría”, a “los sordos golpes de un turbio tambor”, passant per un “olor mortecino y oscuro” , una “luz honda y amarilla” o “un brasero picón que olía a gris y a veces a incienso”. Aquests exemples són una petita part de las descripcions impressionistes, autèntiques mixtures sensorials, que omplen el relat. Són sinestèsies, en les quals barreja els sentits amb percepcions que no els corresponen.

Jo no perdria el temps i aniria directament al llibre. Però si voleu saber-ne més coses, podeu llegir la resta de l’article o un post anterior (una mena d’esborrany, el millor era el comentari d’en Frank). La il·lustració, d’en Jesús Gabán, està plena d’ocells, com el llibre.