M’agradaria escriure bé, tan bé com els autors que admiro. De vegades només puc descobrir on rau l’eficàcia del seu estil fixant-m’hi. Però altres cops deixen pistes més explícites, com aquesta d’en Joan Sales: La llengua literària ha d’acostar-se a la parlada tant com permeti la correcció i així la desenfarfega de tots els arcaismes superflus que fan tan encarcarat l’estil dels escriptors aferrats a la rutina (de la crítica a La novel·la del besavi, del doctor August Pi-Sunyer).
Anuncis
Salut.
Jo també escric: no estic d’acord amb tu, però, en això que dius que l’escriptura s’hagi d’assemblar a la parla oral. Això pot ser un mitjà, però no és l’objectiu d’escriure. Almenys en el meu cas, jo escric per provocar alguna cosa: si la manera de provocar-ho és fent servir un llenguatge col·loquial, doncs bé; però si he de recórrer a algunes construccions sintàctiques més trencades (mira la Duras, com escriu!), doncs endavant. La primera dificultat és tenir clar l’objectiu (i ser sincers amb un mateix, que ja costa): per què escrivim?
I això és tot, jo només passava per aquí… Que vagi bé.
No sempre és el millor, és veritat: la gràcia està en saber quan. Per això he dit que m’agrada com escriu en Joan Sales, perquè ha encertart a escriure com parlem quan convé. Jo, en general, prefereixo escriure planer (no en sé més, ja ho trobo prou difícil) i m’agraden els autors que ho fan. Tinc un altre post sobre això: https://kokamuskes.wordpress.com/2008/01/17/escriure-facil-es-dificil/