Ara que estem com estem

Ara que estem com estem, a tots ens aniria bé rellegir l’Antígona de Sòfocles. La força de l’obra provoca reflexions prou interessants en l’espectador (o el lector). I no dic res més, perquè encara ho espatllaria, tirant aigua al meu molí: que sigui Sòfocles qui ens dugui a la catarsi, ell és l’expert. Qui tingui orelles, que hi senti…
Advertisements

Un pensament sobre “Ara que estem com estem

  1. El que tingui orelles que escolti… malauradament el problema és que cadascú te el seu parell d’orelles i sent el que vol sentir. Espero que al final de la meva exegesi m’hauré fet entendre amb aquesta cua que he afegit a la frase que has manllevat per a l’ocasió.
    Primer de tot hauriem de fer cinc centims de l’argument perquè s’entengui millor l’analisi posterior. Els dos germans de l’Antígona, Polinices i Etèocles, s’han matat mútuament quan rivalitzaven pel poder de Tebes. El nou rei Creont honra Etèocles i ordena que no s’enterri a Polinices, però l’Antígona el desobeïx i enterra el seu germà. Això fa que sigui jutjada per Creont i mentre ella alega que ho ha fet per obeir les lleis divines, el rei replica que ell només obeïx les lleis de la ciutat. No explicaré com acaba.
    El fet que sigui una obra sobre vencedors i vençuts, sobre opressors i oprimits, l’ha fet immortal perquè sempre hi ha hagut al llarg de l’historia gent que ha guanyat guerres i gent que les ha perdut. Hi han hagut molts autors teatrals que n’han fet versions. I tots escombren cap allà on volen. Per exemple a la d’Alfieri, al segle XVIII, Creont intenta fer recapacitar l’heroïna, el rei és un tirà però amb un punt de “ho faig pel bé de tots”, cosa que s’assembla sospitosament al despotisme il·lustrat, el sistema polític l’època. Al segle XX les versions de Anouilh i del gran dramaturg Brecht, Creont personifica el nazisme, el feixisme, la classe opressora, etc. De les Antígones de casa nostra cal destacar-ne dues. La primera és una interpretació cristiana de Guillem Colom que posa èmfasi en el conflicte lleis divines vs lleis civils. La segona és la de Salvador Espriu.
    L’Antígona d’Espriu és per a mi la millor després de l’original de Sòfocles. I et diré perquè. D’aquesta versió del geni de Sinera se’n desprèn l’idea de que la condemna que pateix l’heroïna te sentit si la pau que s’inaugura oblida els odis passats; però alhora també és realista i preveu que això serà difícil.
    A Espanya (i a la resta de llocs on s’han patit conflictes civils) els papers de Etèocles i Polinices s’han intercanviat en els últims temps, el que mereixia ser enterrat amb honors ara és despreciable i viceversa. Els descendents dels Etèocles i Polinices de torn s’enfronten en batalles per la memòria dels seus difunts i tothom vol fer passar la seva. Polítics de esquerres i dretes es crispen mutuament davant la proximitat de les eleccions; espanyolistes contra nacionalistes perifèrics; bisbes preconciliars contra polítics amb un tuf de laïcisme passat de moda… cal destacar en aquest darrer exemple els religiosos que fan el paper d’Antigona com els abats de Montserrat i Poblet o els provincials dels franciscans i jesuites que criden a la pau i la concòrdia.
    I jo em pregunto: És que Antígona estimava un germà més que a un altre? No!! simplement volia honorar la memòria de tots dos a l’hora. Aquesta és la clau de volta de la tragèdia i la gent no la vol veure, les seves orelles continuen escoltant el que volen, prenent partit per algun dels dos germans fratricides, com si ells fossin els protagonistes de l’obra. Antígona és la protagonista!!! escolteu-la a ella i al seu clam per la PAU!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s