Aquesta setmana he parlat de naturalistes, i en fer-ho m’ha vingut al cap més d’una vegada en Gerald Durrell. En concret, el Durrell infant corrent per les costes gregues de Corfú, envoltat d’animals i amarant-se de Mediterrani. Aquesta visió autobiogràfica del naturalista i conservador, adobada amb un humor excel·lent (i un xic cruel amb els seus parents i amb els indígenes grecs) la podeu trobar a La meva família i altres animals (Empúries). Potser més endavant comento altres llibres d’aquest autor (un dia o altre he de parlar de Bafut i dels bous, no me’n podré estar), però si no heu llegit aquest primer títol paga la pena que comenceu per aquí.Autobiografia (divertida) d’un naturalista
Aquesta setmana he parlat de naturalistes, i en fer-ho m’ha vingut al cap més d’una vegada en Gerald Durrell. En concret, el Durrell infant corrent per les costes gregues de Corfú, envoltat d’animals i amarant-se de Mediterrani. Aquesta visió autobiogràfica del naturalista i conservador, adobada amb un humor excel·lent (i un xic cruel amb els seus parents i amb els indígenes grecs) la podeu trobar a La meva família i altres animals (Empúries). Potser més endavant comento altres llibres d’aquest autor (un dia o altre he de parlar de Bafut i dels bous, no me’n podré estar), però si no heu llegit aquest primer títol paga la pena que comenceu per aquí.
Lector de fons 
Jo si que me’l vaig llegir quan era infant i la veritat és que em va agradar força, tant per les observacions que fa dels animals com per sobretot les de les persones que l’envolten: la germana enamoradissa, el germà obsessionat per les armes, les amistats estrambòtiques d’en Lawrence. No he sigut mai gaire entusiasta de la literatura infantil i juvenil, ni tant sols quan tenia l’edat, però aquest llibre i les seves seqüeles (“Birds, beasts and relatives” i “The Garden of the Gods”) em van deixar un bon record. En canvi altres llibres per l’estil com Nils Holgersson (ja he vist que li has dedicat un post) se’m va fer pesadíssim, no el vaig acabar. De totes maneres ja m’anava bé de tant en tant canviar d’aires i llegir llibres de nens feliços i no pas de protagonistes que pateixen com els dickensians Oliver, David o Pip, que eren els meus preferits i habituals juntament amb d’altres llibres del tipus aventura exòtica com els de’n Massagran o “L’illa del tresor”.
Però si alguna cosa he de agraïr a en Gerald Durrell és que per ell vaig arribar al seu germà. Si durant l’infància gaudia amb les investigacions de la natura que tant bé descrivia Gerald; durant l’adolescència vaig disfrutar amb l’investigació de l’amor i la sensualitat que fa el seu germà Lawrence a “The Alexandria quartet”. I aquesta nova experimentació narrativa em va fer continuar cap a Proust i Faulkner, però això ja és un altra història…
Retroenllaç: El koala assassí « El país dels Kokamuskes