Amb alguna freqüència, en parlar de llibres que s’han adaptat al cinema, sorgeix la típica pregunta: “Però què és millor, el llibre o la pel·lícula?”. Jo crec que la qüestió no és de bon respondre, perquè està plantejada amb un punt d’impropietat. Comparar un llibre a una pel·lícula no és del tot possible: és com buscar semblances i diferències entre un sabor i un color, entre una melodia i un retrat, entre un record i un desig. Literatura i cinema són disciplines artístiques diferents, amb recursos i finalitats diversos. Evidentment, hi ha punts de contacte, analogies artístiques i tècniques. En tractar-se de narracions, ens podem plantejar si la història està més ben contada sobre el paper o en el cel·luloide, si els personatges els coneixem millor pels adjectius o per la mirada de la càmera. També és veritat que un llibre mediocre pot originar una gran pel·lícula, o que una magnífica obra literària es pot convertir en un film sense pena ni glòria. En aquest últim sentit, sí que podríem dir quin és millor, però perquè comparem el grau d’excel·lència que cadascun d’ells assoleix en el seu gènere.
Un pensament sobre “Però què és millor, el llibre o la pel·lícula?”
Tens tota la raó. Un llibre pot ser bò o dolent si el comparem amb d’altres llibres, i una pel.lícula inspirada en aqueix llibre pot ser bona o dolenta també evaluant-la respecte d’altres films. Mai fent la comparació de les dues disciplines artístiques. És com dir que és millor el David de MiquelÀngel o la MonaLisa? Doncs mira l’una és una escultura i l’altre una pintura, només t’ho podria evaluar si el primer el compares amb un Rodin i el segon amb un VanGogh per exemple.
Ara bé, tots hem llegit llibres dels que hem pensat que en podria sortir una bona pel.lícula. Les obres de teatre per exemple ho tenen molt fàcil perquè tota la força recau en el dialeg, per això un film sobre una obra de Shakespeare acostuma a resultar, perquè no perd res.
En canvi les obres amb molta descripció i/o una narració en primera persona són difícils de traslladar. Recordo algunes pel.lícules en que per evocar els pensaments del protagonista fan un us abusiu de la veu en off, i en canvi en els llibres els pensaments del narrador no se’t fan pesats. Crec que això seria un dels principals problemes en narracions com per exemple “The catcher in the rye” un dels preferits de la meva adolescència i en el que les reflexions de’n Caufield són cabdals i no es podrien obviar a l’hora de fer la pel.lícula.
Hi han els casos inversos, llibres pèssims que han devingut grans pel.lícules com en el cas de’n Hitchcock que basava els seus guions en noveles negres de dubtosa vàlua literària, ell les perfeccionava i en feia grans pel.lícules. A excepció de Rebeca, perquè la novel.la homònima de Daphne du Maurier en la que es basa ja era una autèntica joia per si mateixa.
Per acabar un apunt personal: aquesta nit s’han entregat els Oscar i la gran perdedora ha estat Atonement. Em sembla una injusticia total perquè tant el llibre de Ian McEwan (una obra mestra de la literatura anglesa del s.XXI) com la pel.lícula em van agradar molt més que el film que finalment ha guanyat i que es basa en un llibre de Cormac McCarthy que no vaig ni acabar, i això que era curtet…
Tens tota la raó. Un llibre pot ser bò o dolent si el comparem amb d’altres llibres, i una pel.lícula inspirada en aqueix llibre pot ser bona o dolenta també evaluant-la respecte d’altres films. Mai fent la comparació de les dues disciplines artístiques. És com dir que és millor el David de MiquelÀngel o la MonaLisa? Doncs mira l’una és una escultura i l’altre una pintura, només t’ho podria evaluar si el primer el compares amb un Rodin i el segon amb un VanGogh per exemple.
Ara bé, tots hem llegit llibres dels que hem pensat que en podria sortir una bona pel.lícula. Les obres de teatre per exemple ho tenen molt fàcil perquè tota la força recau en el dialeg, per això un film sobre una obra de Shakespeare acostuma a resultar, perquè no perd res.
En canvi les obres amb molta descripció i/o una narració en primera persona són difícils de traslladar. Recordo algunes pel.lícules en que per evocar els pensaments del protagonista fan un us abusiu de la veu en off, i en canvi en els llibres els pensaments del narrador no se’t fan pesats. Crec que això seria un dels principals problemes en narracions com per exemple “The catcher in the rye” un dels preferits de la meva adolescència i en el que les reflexions de’n Caufield són cabdals i no es podrien obviar a l’hora de fer la pel.lícula.
Hi han els casos inversos, llibres pèssims que han devingut grans pel.lícules com en el cas de’n Hitchcock que basava els seus guions en noveles negres de dubtosa vàlua literària, ell les perfeccionava i en feia grans pel.lícules. A excepció de Rebeca, perquè la novel.la homònima de Daphne du Maurier en la que es basa ja era una autèntica joia per si mateixa.
Per acabar un apunt personal: aquesta nit s’han entregat els Oscar i la gran perdedora ha estat Atonement. Em sembla una injusticia total perquè tant el llibre de Ian McEwan (una obra mestra de la literatura anglesa del s.XXI) com la pel.lícula em van agradar molt més que el film que finalment ha guanyat i que es basa en un llibre de Cormac McCarthy que no vaig ni acabar, i això que era curtet…