Jo crec que escriure bé pressuposa una part de tècnica, d’ofici ben après, i que l’estil de cada escriptor és fruit d’una elaboració, d’un modelatge intencionat. Alhora, també crec que hi ha un do, un talent innat, i unes inclinacions formals predefinides. En alguns casos, excepcionals. Mireu, si no, la resposta de Caterina Albert (Víctor Català) en una entrevista de Baltasar Porcel el 1965, quan l’escriptora empordanesa comptava 96 anys i ja no es movia del llit:– Vostè mai no ha estat un escriptor vacil·lant, sinó d’unes característiques ben definides. ¿Com va formar-se, quina disciplina s’imposà?
– Cap. Res. Sóc una persona ben simple, jo. Anava escrivint tal com sortia, i llestos.
Si és veritat, i no sembla que mentís, és molt fort. Escriure Solitud a raig…
– Cap. Res. Sóc una persona ben simple, jo. Anava escrivint tal com sortia, i llestos.
Si és veritat, i no sembla que mentís, és molt fort. Escriure Solitud a raig…
Lector de fons 
Per escriure “Solitud” a raig, crec que hauria de tenir molt interioritzat el paissatge pirinenc, perquè jo no he trobat unes descripcions més precises i més reals de la nostra serralada que les que fa Victor Català. Sobretot em va emocionar el punt de la narració després de que esdevenís l’incident tràgic, aquella descripció de la muntanya de nit, de les sensacions d’ella, era un pur poema en prosa.