Avui tinc poc temps. Momo (Alfaguara), de Michael Ende, és una interessant reflexió sobre la importància d’aprofitar bé el temps. En aquest apunt ràpid, però, m’agradaria recordar Momo com la nena que sabia escoltar. Quan el narrador descriu aquesta virtut de la protagonista, ens ensenya que s’escolta amb les orelles, amb els ulls, amb els gestos…
Lector de fons 
Tornem-hi amb Ende.
Momo, segona referència a l’escriptor bavarès. És curiós que després de dos posts dedicats a en Michael Ende no hagi calgut fer referència a la Història Interminable. Això diu molt a favor de l’autor, prolífic com pocs i amb una biografia interessant i desconeguda.
Remarcable va ser el seu compromís polític, un fervent defensor de les llibertats d’un poble oprimit, i que més tard seria cridat a files.
Per cert, a algú li sona Garmisch-Partenkirchen? Sí, doncs a més de fer-hi els salts d’any nou allí hi va neixer l’home en qüestió.
Josep
No coneixia aquests aspectes de la seva biografia, i menys la relació amb els salts d’esquí de cap d’any. Sempre va bé tenir lectors informats!