Els dos campanars del Canigó

Heu llegit mai el fragment dels dos campanars, al Canigó de Jacint Verdaguer? És un diàleg d’un dramatisme intens, que ens transporta als Pirineus en un moment, i recrea amb vivesa i sentiment les restes enrunades dels dos monestirs:

Com dos gegants d’una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat;
semblen garric los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

Anuncis

2 pensaments sobre “Els dos campanars del Canigó

  1. Verdaguer és un poeta tant ciclopi com aquests dos campanars que evoca. És un fragment de romanticisme pur: ruïnes, rememembrança d’un passat medieval gloriós… Això em recorda una vegada que en una pastisseria una noia dubtava entre dos capses de bombons, una ilustrada amb uns cors i l’altre amb un dibuix d’una ermita en ruïnes al capvespre, finalment va triar la dels cors perquè deia que era més romàntica. I jo vaig pensar per mi mateix: vols dir??

  2. Ja és ben veritat. Potser hauríem de distingir entre el romanticisme literari i el comercial. No crec que gaire gent esperi trobar runes i suïcidis quan la conviden a veure una pel·lícula romàntica…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s