No tocar quarts ni hores

Quan era petit, es van popularitzar els rellotges digitals, un invent prodigiós que deia les hores amb seguretat i precisió tecnològica. Quan em vaig lligar al canell el meu primer rellotge amb pantalla de cristall líquid, vaig passar a una medició del temps matemàtica (les deu i vint-i-dos, les dues i quaranta-vuit, les divuit i trenta-nou i vint-i-sis segons), abandonant la imprecisa i raonable divisió en quarts d’esfera, que m’havia costat una mica de dominar. Ara, superada la febre alfanumèrica, m’agrada tornar a dir “ja és un quart d’onze!”, o “acabarem a tres quarts de tres”, o “vindré cap a quarts de set”. De vegades em diuen: “quina hora és aquesta? M’ho pots dir normal?”. Fins i tot n’hi ha (pocs) que ho demanen amb una mica d’enuig. Però jo no m’enfado. Penso: “Potser de petits també van tenir rellotge digital”. I torno a dir-ho en quarts, però si cal hi afegeixo hores, minuts i segons.