Quan veig algú que està llegint i, de cop, li ve un somrís a la boca, o se li escapa el riure per sota el nas, penso dues coses: “he de llegir aquest llibre” i “m’agradaria escriure un llibre com aquest”. P.G. Wodehouse és un escriptor que m’ha fet riure de veritat, i crec que mereix el títol de mestre de l’humor. L’editorial Anagrama va recollir en una antologia, ¡Pues vaya! (Anagrama, 2008), els millors textos de l’humorista anglès. Una antologia no és ideal per conèixer a fons un autor, sobre tot si destria fragments d’obres llargues. Les novel·les de Wodehouse són deliciosament còmiques i mesuren sàviament l’extensió. Aquest recull, però, és una molt bona introducció, i manté els efectes hilarants. Potser no és per llegir-lo tot seguit: és un llibre per tenir a mà i, de tant en tant, prendre’n un capítol o dos, quan vulguis riure. Funciona.Els millors textos de Wodehouse, mestre de l’humor
Quan veig algú que està llegint i, de cop, li ve un somrís a la boca, o se li escapa el riure per sota el nas, penso dues coses: “he de llegir aquest llibre” i “m’agradaria escriure un llibre com aquest”. P.G. Wodehouse és un escriptor que m’ha fet riure de veritat, i crec que mereix el títol de mestre de l’humor. L’editorial Anagrama va recollir en una antologia, ¡Pues vaya! (Anagrama, 2008), els millors textos de l’humorista anglès. Una antologia no és ideal per conèixer a fons un autor, sobre tot si destria fragments d’obres llargues. Les novel·les de Wodehouse són deliciosament còmiques i mesuren sàviament l’extensió. Aquest recull, però, és una molt bona introducció, i manté els efectes hilarants. Potser no és per llegir-lo tot seguit: és un llibre per tenir a mà i, de tant en tant, prendre’n un capítol o dos, quan vulguis riure. Funciona.
Lector de fons 
Ves per on, jo tinc a la meva estantaria l’antologia ¡Pues Vaya!, i la veritat, em va decepcionar una miqueta… potser perquè, com bé dius, al ser petits fragments no hi acabava de veure la conexió.
Sense desistir, em vaig fer amb Picaddily Jim. I em va entusiasmar. Vaig riure (i somriure) molt i molt. Ara em queda doncs, fer-te cas, i anar rellegint el Pues Vaya! de tant en tant, quan necessiti i vuglui riure.
Què me’n dius, en la branca de l’humor anglès, de Tom Sharpe? Saps quelcom de la Saga Wilt? El tiet Xavier em va dir més d’un com que amb el primer, WILT, havia sigut amb el llibre que més havia rigut.
Potser Sharpe és més àcid, irreverent…
Jo vaig llegir “¡Pues vaya!” quan ja coneixia Wodehouse, potser per això li veia la gràcia des del principi, i abans i tot.
No he llegit Tom Sharpe, no puc opinar. Però, en part, és una tria conscient. L’acidesa i la irreverència no m’entusiasmen.
Ramon:
Vaig llegint de tant en tant però mai comento… per fi, doncs.
Jo també vaig llegir ¡Pues vaya!, en concret el vaig començar. Alguns talls sí que em van agradar, però potser el seu humor em va agafar a contrapeu.
Potser més endavant ho torni a intentar.
Ànims Ramon amb el blog!!
Gerard
Veig que per a alguns no ha estat una bona porta d’entrada a Wodehouse, potser és una antologia per a iniciats. També he de dir que el nivell d’excel·lència no es pot mantenir en tota la tria.
Gràcies pels ànims!