Arthur Conan Doyle, advocat defensor

Arthur i George (Angle, 2007), està molt ben escrit, i això que Julian Barnes afrontava un repte tècnic prou gran. És un bon retrat d’època, amb una trama basada en fets reals. El personatge d’Arthur Conan Doyle té entitat de biografiat, i la història judicial de George Edalji és molt novel·lesca. Però malgrat el mestratge narratiu, que du a bon port una amalgama complexa, el llibre m’ha deixat un regust desconcertant: és biografia, és novel·la, és història, però… no sé exactament què és.
Anuncis

3 pensaments sobre “Arthur Conan Doyle, advocat defensor

  1. Ep! feia bastants dies que no visitava el teu blog i m’he topat amb uns quants articles llaminers, entre ells el de “El mercader de venecia” i el de’n Cormac McCarthy. Com que veig que ja hi ha comentaris a ambdós no m’hi afegeixo però apuntaré un parell de coses aquí mateix.
    M’acabo de llegir “The road” i m’ha deixat el mateix dessassossec (està ben escrita aquesta paraula?? si és així em sembla que deu ser la que te mes esses dobles del lèxic català) que em va produir “no country for old men”. Se’l compara sovint amb Faulkner però crec que està a força distància de l’escriptor de Mississipi, un dels meus preferits.
    Sobre Shakespeare m’agradaria fer una recomanació que suposo que com a professor ja coneixes: “Els contes de Shakespeare” de Charles i Mary Lamb. La primera vegada que vaig llegir l’història de’n Shylock i companyia va ser en aquest llibre. És una excel·lent introducció al món del gran bard que, deslliurat de llenguatge arcaic, resulta molt amè per a infants i adolescents. Sobre la història doncs només dir que potser avui dia li cauria a l’autor una demanda per antisemitisme, perquè la veritat és que l’usurer representa tots els tòpics negatius dels jueus. El meu episodi preferit és el judici, amb la trasvestida Portia fiscalitzant en Shylock magistralment.
    Però anem al tema del post, el llibre de’n Barnes. Em van regalar aquest llibre l’any passat per St.Jordi. Em va agradar força. No t’hi trenquis la closca en classificar-lo, simplement l’autor és fidel al seu estil, un aiguabarreig d’ironia, de tragèdia, de comèdia, anglocèntrisme, mort, espiritualitat, etc. Em recorda el primer llibre que vaig llegir d’ell, “El lloro de Flaubert”, que tampoc podia encasellar-lo fàcilment. També mescla realitat i ficció. L’argument és el d’un home vidu (com en Conan Doyle) seguidor de Flaubert, que se’n va a França a fer un tour pels diferents petits museus dedicats a l’escriptor, on tots afirment tenir l’autèntic lloro dissecat de l’autor. Al final no saps si has llegit una biografia suigeneris de Flaubert o que.
    Apa, a reveure!

  2. Retroenllaç: Carles Bellver

  3. DFM, sí que és veritat, ja feia dies que no et passaves pels comentaris. M’apunto la recomanació dels contes, no els he llegit.

    Carles, m’has donat una bona pista d’interpretació. No coneixia el teu microbloc, m’ha agradat molt el format.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s