Un dia, tot parlant amb un gran lector, per aquelles vel·leïtats de les converses, van sortir a dir les obres literàries d’un conegut comú. Quan vaig esmentar que jo encara no les havia llegit, em va dir afortunat. Després, quan ja no hi era, vaig pensar: “què en deu opinar, de les meves?”. Això de la humilitat s’aprèn per capítols… Afortunadament, d’aquest lector he rebut crítiques sinceres, que sense ofendre assenyalen les pegues. Sé què pensa i li ho agraeixo. Jo em proposo fer igual amb els escriptors amics: si l’opinió és franca i clara no ha de ferir.
Lector de fons 
Ja ho deia Steiner: “toda crítica verdadera es un acto de amor”.
Si ve d’un amic, hi estic d’acord. Si no… caldria matissar el significat de crítica.
Un cop vaig sentir algú què deia, que els crítics són escriptors frustrats.
Ni deu haver de tot, dic jo!!
La capacitat crítica d’un amic és un doble regal. Però fins i tot la d’un “enemic” és valuosa. Crec que per als escriptors és molt difícil veure’ns des de fora i que l’opinió aliena permetria dibuixar millor l’efecte possible dels nostres escrits. Llàstima que la majoria d’amics, potser, consideren que ser amic passa per elogiar sense a penes matisos.
És ben veritat. A mi em va anar molt bé escriure a quatre mans: crec que ens vam dir coses que mai ningú hauria gosat comentar-nos. Ho recomano molt.
No sabia que escribies amb les dues mans. Bé, amb l’ordinador suposo que si. Curiosa expressió. Tocar el piano a quatre mans sona bé, però escriure una novel·la a quatre mans diràs que…
Bé, això potser té a veure més amb un altre post (el processador de textos…) per allò d’abans i ara, passat i present.
En fi, “qui et vulgui bé et farà plorar” com deia aquell. Si la crítica és constructiva… endavant les atxes!