L’altre dia, un noi em va ensenyar un llibre que anava a tornar a la biblioteca. Per curiositat, li vaig preguntar què havia estat llegint. M’ho anava a dir, pobret, però vaig deixar d’escoltar-lo a mitja frase: només havia pogut veure el llibre de biaix, encara a les seves mans, i ja sabia què em contestaria. N’estava ben segur: aquelles tapes fosques, lluents pel desgast, el color groguenc del paper… Amb emoció (més del compte), vaig prendre-li el volum de les mans (el tercer volum del Senyor dels anells de Tolkien, en l’edició castellana de Minotauro dels anys 80, per ser exactes), vaig fer córrer els fulls amb el polze i els vaig ensumar amb delicadesa d’enòleg: la mateixa olor, després de tants anys… El noi es devia pensar que m’havia tornat boig. Vaig aprofitar per explicar-li que algunes lectures no s’obliden mai, i que la memòria se’n preocupa de guardar-les embolcallades en aromes ben definides, remors nítides, fins i tot amb una tonalitat de llum o amb el grinyol d’un sofà vell. No sé si em va entendre, potser encara ha de llegir més.
Ramon, tens tota la raó!
Aquest llibre no l’oblidaré mai: tantes nits amb una llanterna dins el llit intentant no quedar-me cec mentre el llegia…
Em sembla que és una olor universal, ja que tothom sap de què parles.
Els llibres fan una olor especial… Digues-me romàntica… cada matí quan entro a la llibreria mmmmmmmm!
Quin apunt més expressiu! I de fet amb l’olor recordes també els bons moments mentre el llegies.
Joan, els de la llanterna sota els llençols em feu una mica d’enveja: mai no em va fer falta, i ara no em queda aquest record tan especial.
Fe, els llibreters me’n feu molta, d’enveja!
Kweilan, també és veritat. Gràcies.
Aromes que, malauradament, si es confirma el futur del llibre digital, DESAPAREIXERAN !!
Ramon, felices vigílies, com dèiem de petits (ara si ho dic no m’entendrien, i en àrab no sé comés…). Per cert, que tens un “petit” lector a Terrassa que t’espera…
Per cert, les olors dels llibres em recorda a l’ambient de casa un dels avis… Bons records!
Per cert, el post (el teu vull dir ara! jaja) és molt maco. Amb permís, vaig a donar una volteta pel teu blog :-)
Assumpta, i tant si l’he vist! Jo també visito sovint el blog de l’Àlex, però no hi deixo tantes petjades com tu. I no ho faig prou bé, perquè l’optimisme i les bones fotos i cançons que ens regala mereixen més atencions! Faré més bondat.
Al blog hi estàs convidada sempre que vulguis, jo he passat pel teu algunes vegades. Amb permís, també, no?
A mi em va encomanar el vici d’olorar els llibres un bon amic comú que ara ens cuida des del cel. Jo tenia 15 anys i feia l’antic 2n de BUP. En Xavier ens va ensenyar a ensumar llibres i a dia d’avui, igual que tu, recordo olors especials, edicions concretes i, sobretot, entendre que un llibre és més que lletres juntes entre dues tapes de colors.
Una abraçada.
Ramon, tens tota la raó!
Aquest llibre no l’oblidaré mai: tantes nits amb una llanterna dins el llit intentant no quedar-me cec mentre el llegia…
Em sembla que és una olor universal, ja que tothom sap de què parles.
Els llibres fan una olor especial… Digues-me romàntica… cada matí quan entro a la llibreria mmmmmmmm!
Quin apunt més expressiu! I de fet amb l’olor recordes també els bons moments mentre el llegies.
Joan, els de la llanterna sota els llençols em feu una mica d’enveja: mai no em va fer falta, i ara no em queda aquest record tan especial.
Fe, els llibreters me’n feu molta, d’enveja!
Kweilan, també és veritat. Gràcies.
Aromes que, malauradament, si es confirma el futur del llibre digital, DESAPAREIXERAN !!
Ramon, felices vigílies, com dèiem de petits (ara si ho dic no m’entendrien, i en àrab no sé comés…). Per cert, que tens un “petit” lector a Terrassa que t’espera…
Per cert, les olors dels llibres em recorda a l’ambient de casa un dels avis… Bons records!
Has vist quin post més preciós? :-)
http://cavallderodes.blogspot.com/2009/10/de-la-memoria.html
Per cert, el post (el teu vull dir ara! jaja) és molt maco. Amb permís, vaig a donar una volteta pel teu blog :-)
Assumpta, i tant si l’he vist! Jo també visito sovint el blog de l’Àlex, però no hi deixo tantes petjades com tu. I no ho faig prou bé, perquè l’optimisme i les bones fotos i cançons que ens regala mereixen més atencions! Faré més bondat.
Al blog hi estàs convidada sempre que vulguis, jo he passat pel teu algunes vegades. Amb permís, també, no?
A mi em va encomanar el vici d’olorar els llibres un bon amic comú que ara ens cuida des del cel. Jo tenia 15 anys i feia l’antic 2n de BUP. En Xavier ens va ensenyar a ensumar llibres i a dia d’avui, igual que tu, recordo olors especials, edicions concretes i, sobretot, entendre que un llibre és més que lletres juntes entre dues tapes de colors.
Una abraçada.
Quin mestre… Era un gest molt seu, sí.