Queden tantes coses bones per llegir… Em passa de vegades que llegeixo algunes ratlles i em pregunto: “qui ho ha escrit, això? És bo”. En descobreixo l’autor, i ara que internet ens posa tantes planes a l’abast, en pocs segons (o en tres clics) en conec la biografia, i les obres completes i tant com hi ha. M’ha passat amb l’Estanislau Torres, i m’han quedat moltes ganes de llegir-lo. Dues cites perquè entengueu què m’ha passat:
Al capdavall, ser català no és cap honor especial (com hi ha algú que sosté) ni és cap deshonor (com també hi ha algú que sosté). Ser català és, simplement, una realitat. Sóc català, sí, i què ? No, no m’enfado, però aquestes petites coses (o no tan petites coses) em fan sortir de polleguera. (Fragment de l’autoentrevista publicada al llibre Els escriptors catalans parlen).
… no puc llegir tot el que es publica (…). Altrament, tinc la impressió que molts d’aquests nous valors tampoc no em coneixen a mi ni saben res de la meva obra. Estem tants a tants, doncs: jo no els conec a ells i ells no em coneixen a mi. Potser hi perdo jo, potser hi perden ells, però possiblement hi perdem tots. (Fragment de Dia a dia, Biblioteca Serra d’Or, 2006).
Lector de fons 
Això és mal comú. El que seria estrany és que algú pogués llegir tot el que es publica. Bé, no seria estrany… és que és impossible :-)
Això també passa amb els blogs. La de posts interessantissims que em dec perdre cada dia, cada hora, cada minut…
Però també hi ha qui es perd el meu. Potser hi perdo jo, potser hi perden ells, però possiblement hi perdem tots.
Bona nit! ;-)
Em sembla que aquest, avui, és mal de moltes persones.
Caldrà filar prim en la tria.
Ramon, tens raó, hi ha taaaantes publicacions!! Però els blogs són una eina magnífica per poder “fer la tria”
salutacions i benvingut de nou a la blogsfera
Mireia
Assumpta: si me n’he perdut, de posts, aquest any… i en aquest món 2.0 és molt difícil “recuperar”. Així que estic d’acord amb la Sophia i la Mireia, cal triar bé!