Se conta del famós Ferrer de Talaixà que, una vegada, encorralat a una cinglera sense sortida, destralejà un gros plançó d’alzina i enroscant-se com una serp per son forcat se deixà caure per l’espadat, arribant il·lès a baix. Aquesta sort tingué imitadors en altres ocasions semblants, no sempre amb la mateixa fortuna, coneguent-se amb el nom de “salt del lladre”.
Un tallet de La punyalada, d’en Marian Vayreda. No és com tastar un bocí d’un formatge saborós o un glop de bon vi, que amb una sola passada pel paladar són capaços de despertar l’aroma de velles paraules oblidades i el gust sorprenent de mots desconeguts?
Anuncis
una petita joia que vaig descobrir gràcies a una lectura conjunat al Que llegeixes?
en vaig fer una ressenya
http://viuillegeix.wordpress.com/2010/11/26/la-punyalada-maria-vayreda/
Gràcies. Al veure’l aquí l’he llegit i tens tota la raó. És una joia.
Això és seguir ràpid els consells… M’alegra que t’hagi servit.