Anar a peu

Article del blog #naturaurbana, iniciativa que explico en aquest post.

Un dels objectius de #naturaurbana és animar tothom a apreciar la natura amb què convivim a les ciutats. Per a això cal conèixer-la, i un pas necessari per a aquest descobriment és l’observació. Ja vindran més endavant (i no sempre) la identificació, la classificació, l’estudi… Però el primer (i jo diria que el més plaent), és la contemplació.

Per a observar la vida natural de les ciutats, us ofereixo un suggeriment ben senzill: aneu a peu. I no ho dic en oposició a “anar en cotxe”. Em refereixo al sentit tradicional d’anar caminant: xino-xano. No sóc utòpic: tinc prou clar que són necessàries altres maneres de desplaçar-se. Per ser pràctic, podria defensar el transport públic, o encoratjar els promotors de la bicicleta, però no ara. Preferirem un o altre mitjà de transport, però hi ha moments en que cotxes, motos, autobusos, tramvies o bicicletes són necessaris, donats els condicionants de temps i distàncies de la vida de ciutat.

Ara bé, només caminant és possible parar l’atenció suficient en l’entorn per descobrir tota aquesta natura urbana que ens envolta. La velocitat de l’home a peu és perfecta per a l’observació. Els sentits poden captar tanta vida! És evident en la vista: el pas de caminant permet detectar les coses amb anticipació; l’aproximació progressiva ens va donant més detalls. Només a peu ens podem aturar sota un arbre, i buscar el millor angle, tot evitant el contrallum o aquella branca empipadora que ens tapa un ocell esquerp.

És a peu com millor podem tenir les orelles parades, i l’oïda pot sentir una piulada entre el brancatge, o el miol d’un gat. És caminant que podrem olorar una flaira nova, i descobrir si surt d’un arbre o d’aquell matoll. A més a més, les coses interessants estan a les voreres, o als balcons, o als jardineres, i no al mig de la calçada (poca natura urbana a l’asfalt. I millor així: la natura que trobem al mig de les carreteres acostuma a estar atropellada…).

En els recorreguts que fem sovint, el ritme pausat d’anar a peu ens facilitarà detectar les petites diferències que mostren que la ciutat està viva i que el temps passa: un niu acabat de fer al ràfec de la teulada, al mateix lloc de cada any; un fruiter que ja ha florit; l’herba groga de calor; una heura que va canviant del verd a l’ocre, passant per matisos fabulosos de taronges, roses i bordeus; i el gran roure del veí, ja pelat…

Per tant, ja ho sabeu: si voleu descobrir la natura urbana, camineu. Quan sigui possible, és clar. De vegades, es pot fer més sovint del que ens pensem. Potser hi ha petits trajectes que us podeu permetre el luxe de triar, o dies en que el temps i la calma convidaran a la passejada. Aneu a peu: veureu més coses, i les sentireu millor.

Anuncis

Natura urbana

Avui comença a caminar una iniciativa en la qual he col·laborat amb el meu granet de sorra (caminar, ja fa dies que camina: avui estrenem el blog). Es diu #naturaurbana, i aquest no és el lloc d’explicar-la, que per això hem fet una web: parla d’ocells, i de natura ben aprop, i de saber-la mirar… visiteu-la! http://www.naturaurbana.cat

La foto és meva, com la menjadora i el pati interior. El tallarol no.

 

 

Mots i maons

Estalviar maons o mots, és la jugada més noble i austera del constructor i del versificador. Aquell, component la casa; aquest, edificant un poema. Cap casa ni cap poema no han de fer riure ni plorar una vegada signats i datats. El darrer cop de mà: lluors, gerdors i flaires, deixeu-los al sant esperit.

J. V. Foix, a Mots i maons o cascú el seu, mostra un apassionat interès i un bon coneixement dels corrents arquitectònics del seu temps, i lliga l’art poètica i l’arquitectònica amb l’encert que heu pogut llegir a les ratlles de dalt. Segurament hauria gaudit amb 48h Open House BCN, que aquest cap de setmana ha celebrat amb èxit creixent la segona edició. Tot i que –suposo– hauria titulat la iniciativa en català…

Història amb una nota de color

Amb Un bárbaro en el jardín (Acantilado, 2010), de Zbigniew Herbert, he après moltes coses. Algunes les sabia, moltes altres no, m’han interessat totes. M’ha agradat com les explica l’autor polonès, amb una subjectivitat molt sensible i unes descripcions amb molt de relleu, sempre amb “una nota de color”, que es diu en el periodisme d’avui en dia. Si m’hagués de quedar dos capítols, triaria el que parla dels constructors de catedrals i el judici en defensa (sí, sí), dels Templers. Però em costaria deixar els altres: les pintures rupestres de Lascaux, el duomo d’Orvieto, els bons homes i les seves guerres, i més…

Un llarg viatge en tren

Avui he acabat un viatge en tren. Un viatge llarg, llarguíssim: de Londres a Tokio i tornada. He visitat la pobre Rumania, he passejat pels carrers d’Estambul, he conegut països que només em sonaven de les notícies: Geòrgia, Azerbaitjan, Turkmenistan… He trepitjat la mítica Samarcanda, he ensumat l’aire espès de les ciutats de l’India, m’he deixat engolir per les multituds dels seus carrers; he dormit en vagons llit, he menjat els productes dels venedors de les estacions; he recordat els horrors de les guerres de Cambodja i Vietnam, he parlat amb els seus testimonis; he descobert ciutats inimaginables, com Singapur, o Tokio, amb tanta riquesa material i tanta pobresa humana; he entès una mica millor els xinesos i ara ja sé que llegeixen els japonesos; he voltat per Kolymà i he sentit el fred siberià i el terror del KGB a les meves carns.

Tot això ho he fet sense moure’m de casa, transportat per Paul Theroux en el Tren fantasma a la Estrella de Oriente (Alfaguara, 2010). No tot el que veu és bonic, ni tot ho mira amb bons ulls. Però ha vist tantes coses i les explica tan bé…

L’escriptor no pot ser jutge i part

Joan SalesTot seguint amb el tema de la humilitat i els escriptors, no em puc estar de citar unes paraules de Joan Sales recollides a la web de Lletra:

Crec, amb tota franquesa -i també amb tot el respecte als qui són diferents de mi-, que l’autor és la persona menys indicada per analitzar la pròpia obra, a menys que es tracti d’un narcisista. Quan donem una obra al públic, ens sotmetem al judici dels altres; el judici propi ja no interessa. No es pot ser jutge i part. A mi no em sabrà mai greu que es facin comentaris desfavorables a res que hagi de publicar; des del moment que ho publicava, és que em sotmetia per endavant als comentaris dels altres.

Els esborranys de Borges

Avui m’ha caigut un cartronet de dins d’un llibre. L’anava a llençar, paperot vell, però abans li he donat la volta, i m’he trobat amb la cara d’en Borges. L’he obert, és clar. No ho copio tot, amb quatre ratlles en faré prou:

Personalmente, debo confesarlo, soy un eterno sorprendido. Me sigue sorprendiendo el hecho de que se me lea y se me premie por los borradores que he escrito. Como Shakespeare, creo que la fama es cosa ruidosa, más afín a los políticos o a las marcas de cigarrillos que a los escritores.

Borradores… Buf!