Alguna cosa bona ha de tenir un llibre per afirmar que l’hauria de llegir tothom (aquest “tothom” no cal interpretar-lo literalment, perquè hi ha molts lectors i cadascú té els seus gustos, però equivaldria a un “molta gent”). Wonder, de J.R. Palacio (La Campana) em va semblar fabulós: per positiu, per original i ben escrit, per divertit. L’August és un nen de 12 anys amb una greu deformitat a la cara, tan greu que l’ha fet passar per quiròfan moltes vegades i l’ha tingut apartat del món, més enllà de la seva família. El moment d’incorporar-se a l’escola serà, per a ell i a per molts, una ocasió de descoberta i de canvis profunds. Alguna pega ha de tenir la novel·la: no totes les veus narratives, canviants, són perfectes, i en alguns moments els nens i adolescents parlen amb més maduresa de la que els hi pertoca. Però això és una pega menor: el conjunt és magnífic. Del tot recomanable, repeteixo que seria boníssim que molta gent descobrís aquest llibre, especialment molts lectors joves, perquè la de l’August és una gran lliçó.
LIJ
Literatura infantil i juvenil
Treball resum llibre “Tresors perduts”
En aquesta pàgina pots trobar alguna informació sobre el llibre “Tresors perduts” de Ramon Homs, publicat per Oxford university Press. De fet, informació de primera mà, perquè sóc l’autor del llibre i del blog. Tot allò que el professor o professora t’ha fet buscar (els personatges de la novel·la, l’argument, el vocabulari…) ho vaig posar jo, així que has ensopegat amb la pàgina més indicada. Estic encantat que hi hagis arribat, encara que sigui per casualitat. O no tanta: aquest post conté el tipus de frases que els alumnes d’ESO a qui fan llegir els meus llibres escriuen als cercadors quan han de fer algun d’aquests “treballs avaluables” sobre les “lectures obligatòries”. Frases de l’estil “treball llibre Tresors Perduts Oxford”, “resum Misteri de Quintaforca”, “obres i biografia autor Xavier Fàbrega Ramon Homs”, “contingut capítols Tresors Perduts Oxford”. Per no dir res de les cerques de l’estil “algú sap on es pot baixar el treball de català del llibre Tresors Perduts?”.
Espero que no et prenguis malament aquesta petita broma. Perquè aquí, com pots veure… el resum no hi és. Entendré que no et faci gràcia, potser penses que et faig perdre el temps en comptes d’ajudar-te a avançar. La veritat és que jo escric perquè la gent s’ho passi bé llegint: però escric novel·les, no tasques escolars. Que les lectures siguin obligatòries o vagin acompanyades de “terribles” treballs és una cosa que no m’agrada gaire, sobre tot si són les meves. Però entenc, i fins a cert punt comparteixo, alguns dels objectius d’aquestes feines. Tu també saps que aprens més fent que no pas copiant. Ja no m’allargo més: acabo oferint-me pel que puguis necessitar. A través del correu del blog puc respondre a les teves preguntes, donar-te idees, comentar el que t’ha semblat la lectura, acceptar crítiques (que em van molt bé) i donar-te un cop de mà en un treball que… t’animo a fer molt bé.
Enllestint la presentació de “Tresors perduts”
Encara que hem trigat una mica, ja anem concretant les presentacions de “Tresors perduts”. Ho escric en plural, perquè és feina d’uns quants, i perquè en farem més d’una. Des del punt de vista organitzatiu, sembla millor enllestir-ho tot amb una sola trobada, però fent-ne unes quantes hi sortim guanyant. D’una banda, per la promoció del llibre, està clar: espero que ajudin a guanyar lectors (per això està escrit) i més compradors (per això el publica Oxford, suposo…). D’altra banda, a les presentacions hi passen coses que no deixen quartos, però fan molta alegria. El presentador té un públic atent i ben disposat; l’autor rep floretes i felicitacions de totes bandes; el llibreter i l’editorial fan una mica de soroll si s’ha muntat prou bé; amb una mica de sort, la premsa allarga el moment dolç; i el públic es pot endur (pagant) un llibre signat (de franc) i l’agraïment de l’autor. Les foteses per picar al final són opcionals. Sempre he volgut creure que el meu públic no anava a la presentació només -o principalment- pels canapès i el cava, però fa festa trobar-los en acabat.
Fora bromes, una presentació és un moment de retrobada amb amics, de compartir l’alegria per la publicació del llibre que vaig comentar ara fa uns dies. És il·lusionant convidar-hi la gent i les seves respostes de felicitació, puguin o no venir a l’acte (que la vida és rica i no sempre es pot fer tot). De moment, ja puc anunciar dia i hora de la primera presentació, que serà a Girona el dijous 15 de novembre a les vuit del vespre. La llibreria Empúries ha fet una aposta per l’equip -presentador, llibre, presentats- i l’acte serà a l’Auditori Josep Viader de la Casa de Cultura. Presentarà el llibre en Francesc Bayer, bon amic i orador amé (per resumir-ho en quatre paraules, n’hi escauen moltes més). També hi serà en Toni Cassany, que ha traduït el llibre al castellà; l’Antonio Ventura, que vindrà des de Madrid, editor del llibre i director de la col·lecció L’arbre de la lectura; i jo mateix, amb moltes ganes de veure-hi una colla d’amics. De les properes presentacions ja aniré avisant: de moment a Tarragona, Terrassa i Barcelona hem posat fil a l’agulla.
Una cursa de trineus mítica
Hi ha indrets que immediatament evoquen l’aventura, com Alaska. Encara més si el nom ve acompanyat de paraules exòtiques, d’aquelles que als lectors amb fam de paisatges oberts ens fan brillar els ulls: múixer, husky, Iditarod… Per si no ho sabíeu, la Iditarod és la cursa de trineus més famosa del món. La competició actual és un invent contemporani i espectacular. Però, des de finals del segle XIX, un grapat de valents corredors, amb els seus cobles de gossos, han recorregut els gairebé 2.000 quilòmetres que separen Anchorage de Nome, al mar de Bering. A Estrella Negra, Brillante Amanecer (reeditada per Noguer el 2011), del mestre Scott O’Dell, la narració té encara més motius per enganxar. Hi ha les descripcions, és clar, molt versemblants. Per a mi destaca qui ens explica la història, una noia esquimal de disset anys, que ha de substituir el seu pare en el guiatge del trineu. Trobarà amics i competidors, s’enfrontarà a llops, a ants, a tempestes de neu… I es coneixerà una mica millor a ella mateixa. Un detall que pot animar a la lectura a alguns nostàlgics: en Fèlix Rodríguez de la Fuente va patir el seu accident mentre seguia aquesta cursa.
Tresors perduts, aviat a les llibreries
Hi ha una alegria que els escriptors i la gent que hi conviu coneixen bé: és aquella que esclata quan arriben a les seves mans els primers exemplars impresos d’un nou llibre. Si el llibre és el primer, la joia és difícil de descriure sense caure en la sensibleria, així que us ho estalvio. Jo he obert fa poc la caixa que contenia els exemplars per a l’autor de Tresors perduts, el meu nou llibre, el primer que publico en solitari. L’ha editat Oxford University Press a la col·lecció L’arbre de la lectura, i ho ha fet simultàniament en català i en castellà. Un luxe, més si tenim en compte que la traducció (al castellà) és d’en Toni Cassany. Encara que apareix en una col·lecció juvenil, crec que el caire humorístic farà el llibre atractiu a lectors de totes les edats.
Un breu resum. En Santi i l’Oriol acaben el curs a la universitat amb una sorpresa desagradable: durant l’estiu els dos amics hauran de fer un treball per al professor Folch, el més antipàtic de la facultat. Aquesta mala jugada els obliga a canviar un apassionant viatge en tren per tota Europa per un ensopit estiu a L’Arbreda, un petit poble de Tarragona. Per fer el treball emprenen un negoci de veritat: una empresa d’excursions i esports d’aventura al plàcid i avorrit poblet. El que no saben és que aquell estiu hi haurà més gent rondant per l’Arbreda i les seves rodalies, buscant tresors robats pels Nazis i despertant velles històries de la Guerra Civil i de la 2a Guerra Mundial. El que semblava un treball acadèmic impropi de l’estiu els conduirà a una expedició a les muntanyes a la recerca de tresors perduts.
Alfanhuí, un llibre de colors
Què té Alfanhuí que fa uns anys hi dediqués aquest article, si el títol més conegut de l’autor, Rafel Sánchez Ferlosio, és El Jarama? Doncs que és una experiència lectora força impressionant, fins i tot m’atreviria a dir que sensacional, amb totes les connotacions que aquestes dues paraules poden suggerir. Industrias y andanzas de Alfanhuí és un llibre d’impressions, de sensacions, líric, ple de poesia. Alhora, una narració fantàstica i imaginativa, que apel·la contínuament als nostres sentits. Un llibre d’una plasticitat sorprenent, que vessa cromatisme pels quatre costats. Un llibre de colors.
Potser citant alguns fragments podré desvetllar una mica quina és la màgia de l’obra. Moments impressionistes que ens porten des d’una “vergüenza amarilla y fría”, a “los sordos golpes de un turbio tambor”, passant per un “olor mortecino y oscuro” , una “luz honda y amarilla” o “un brasero picón que olía a gris y a veces a incienso”. Aquests exemples són una petita part de las descripcions impressionistes, autèntiques mixtures sensorials, que omplen el relat. Són sinestèsies, en les quals barreja els sentits amb percepcions que no els corresponen.
Jo no perdria el temps i aniria directament al llibre. Però si voleu saber-ne més coses, podeu llegir la resta de l’article o un post anterior (una mena d’esborrany, el millor era el comentari d’en Frank). La il·lustració, d’en Jesús Gabán, està plena d’ocells, com el llibre.
Retorn a l’illa de Tökland
Ara fa molts anys que vaig llegir El misterio de la isla de Tökland, de Joan Manuel Gisbert (Planeta, 2010). Encara recordo la grapa del seu inici, amb un plantejament brillant; els enigmes que el protagonista havia de resoldre per seguir avançant, d’una imaginació i originalitat que em van sorprendre molt; també tinc present l’hàbil combinació de registres literaris, per la seva varietat i l’encert; entre tan bones qualitats, el final em va semblar un pèl per sota del bon nivell de la novel·la. És un dels meus clàssics juvenils, un d’aquells llibres de la col·lecció fantàstica d’Espasa Calpe que tan bones hores em van fer passar.
Lector de fons 