Llibres de llops

Tinc un amic que està estudiant els llops amb seriositat i li he recomanat un llibre, que parla amb gràcia dels que investiguen sobre aquests animals. Després he pensat que he llegit molt bones novel·les amb els llops com a protagonistes. Recomanaria sense dubtar-ho Ullal blanc, de Jack London (La Magrana, 2003) i Kazan el gos llop, de James Oliver Curwood (Edicions del roure de Can Roca, 2008), dues de les millors obres d’aquests mestres del gènere d’aventures. Són escriptors que admiren la força i la bellesa d’aquest caçador salvatge, i saben ficar-se a la seva pell, a més de donar ritme i emoció a les narracions. Es diria que són escriptors de bosc: els seus llops són més propers als reals que els de les històries modernes de licàntrops, tan de moda aquests últims temps. Em quedo amb els que corrien per les grans extensions nevades de nord-Amèrica.

Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Em sembla haver sentit dir a en Jordi Sierra i Fabra (més aviat ho hauré llegit) que la seva obra, i mira que és extensa, no és fruit d’una gran imaginació, perquè d’històries bones n’hi ha moltes: la vida ens les va oferint constantment. Crec recordar que ell afirmava treure els arguments dels seus llibres de les notícies dels diaris. Tot això que dic s’hauria de contrastar, perquè parlo de memòria. Podeu llegir algunes de les entrevistes que li han fet, jo les trobo molt interessants.

La història de Kafka i la nina que se’n va anar de viatge (Empúries, 2009) no surt de l’actualitat periodística, sinó d’un episodi molt emotiu dels últims anys de vida de l’escriptor. A partir d’una anècdota, l’amistat de l’autor Txec amb una nena que ha perdut la seva nina, en Jordi Sierra desenvolupa una novel·la amb un encant especial. Perquè és senzilla, bonica, d’una sensibilitat i un ritme que atrapen el lector. No en puc desvetllar gaire cosa, perquè és breu i guanya molt quan la descobreix el lector: proveu-ho.

L’evolució de Calpurnia Tate

Presentar-se com a Callie Vee, l’única noia de set germans, en un poblet de Texas a las darreries del segle XIX, pot ser un bon punt de partida per fer una novel·la inoblidable. Caldria alguna cosa més, com una narradora amb gràcia, un nom original (la Callie Vee es diu Calpurnia), uns bons secundaris (l’avi investigador, els germans cavallots, les criades amatents…), i res d’això falta a la narració. A mi també m’ha atrapat la vocació naturalista de la noia, perquè és un tema que m’encanta, i les descripcions de les seves exploracions són versemblants i apassionades. He trobat molt ben lligada la trama amb l’ambientació del tombant de segle. Al missatge feminista, però, li falta un pèl de subtilesa per acabar de funcionar. Ara bé, és una pega minúscula d’aquest títol del tot recomanable. El primer capítol està a la web de Roca.

De La evolución de Calpurnia Tate (Jaqueline Kelly, Roca Editorial) em van atreure dues coses: la primera de totes, la coberta i l’acurada edició del llibre, que enamora només veure’l; l’altre, un consell de la llibretera de confiança: “és un llibre juvenil, però que pot agradar a tothom”. Aquestes lectures per a totes les edats acostumen a entusiasmar-me. Penso que aquests dos ganxos (edició acurada i consell del llibreter) són elements que ha de cuidar qui vulgui triomfar amb els seus llibres. N’hi afegiria un tercer, i és l’opinió que aconsegueixi entre els posts dels afeccionats a la bona literatura. Ara per ara, és un dels referents que més confiança em dóna a l’hora de triar les lectures. Hi ha tantes novetats, que el suggeriment dels “experts” se’m fa imprescindible!

Kim de la Índia

De vegades he recomanat Kim, de Rudyard Kipling, i no ha acabat d’agradar. Em sap greu, perquè Kipling em sembla una gran escriptor, i crec que Kim és una molt bona novel·la. Potser necessita joves lectors una mica madurs, com a joves i com a lectors. Perquè és prou llarga, i d’una riquesa de contingut que demana sensibilitat. Els elements de la trama són molt atractius: el protagonista adolescent, molt ben caracteritzat, una mena de “pícaro” trempadíssim, eixerit com un pèsol; secundaris tan memorables com el monjo hindú; una història aventurera i viatgera, amb perills, emocions, i fins i tot espies; tot en el marc d’un país com la Índia colonial, exòtic i colorista, bullent de vida, descrit magistralment, com Kipling sap fer tan bé. En definitiva, em sap greu quan he errat el consell per no encertar el qui o el quan, perquè el llibre és tot un clàssic per no perdre’s.

El poni de Steinbeck

el_pony_colorado-bDe tard en tard apareixen al mercat reedicions que és millor no deixar escapar, perquè ves a saber quan tornen a publicar-se. Un cas recent és El pony colorado (Terapias Verdes, 2009), un breu recull de relats de John Steinbeck. Tots tenen com a protagonista el petit Jody, que viu amb els seus pares i el peó Billy Buck en una granja de la vall de Salinas, a California. Sembla que bona part de les narracions s’inspiren en fets autobiogràfics, i es nota. Aquests nens protagonistes de vivències personals sempre tenen un encant especial. És un llibre d’iniciació a la vida, amb un punt d’amargor, de la duresa pròpia de Steinbeck. Però la humanitat i la qualitat literària del conjunt fan el llibre del tot recomanable.

El capote de Gogol

capotePer aprendre a escriure, com en tantes altres coses, el millor és fixar-se en un mestre. Nicolai Gogol ho és, i el seu conte El capote (Nórdica, 2008) és una obra perfecta. De tan curta, parlem d’essència narrativa. M’agradaria escriure un argument així, descriure uns personatges com els seus, redactar les seves frases rodones, provocar totes les sensacions que ell provoca i dominar els recursos com ell ho fa. I a més, ens té tan clissats, als pobres homes que som… L’edició, com ja va sent habitual en Nórdica, una meravella. Magnànima.

La meravellosa història de Peter Schlemihl

La maravillosa historia de Peter Schlemihl, d’Adelbert Von Chamisso (Nórdica, 2008) no és una obra nova, perquè l’autor és un romàntic alemany del segle XIX, i ja en vida de l’escriptor va ser un títol d’èxit. Lo nou és l’edició de Nòrdica, tan acurada com sempre. És una narració aconseguida, un conte de ritme impecable, amb una profunditat de lectura gens infantil (i ensems, tan actual). El pobre Peter, sense pensar-s’ho gaire, ha canviat la seva ombra per una bossa que sempre està plena d’or. Quin bon tracte, si no li demanessin l’ànima quan vol desfer el negoci! Com sempre, la ressenya de Bienvenidos a la fiesta va molt més enllà que la meva.