Una botiga de joguines que es belluga

Els anglesos -amb permís d’Edgar Allan Poe- han estat uns mestres de la novel·la de detectius. Ara que estan de moda les novel·les negres, amb investigadors una mica desencantats que resolen crims en ambients molt contemporanis i molt locals, La juguetería errante, d’Edmund Crispin (Impedimenta, 2011) m’ha fet anar una mica enrere en el temps i en l’estil, i m’ha agradat. La ciutat universitària d’Oxford a la primera meitat del segle XX és el marc encantador de les aventures de Gervase Fen. Aventures un pèl desaforades, tot s’ha de dir: la novel·la va guanyant en exageració a mida que progressa la història, fins a un punt que pot resultar esbojarrada. Però sempre és divertida, sembla més important l’humor que la intriga (tot i que es manté fins al final). També m’ha ajudat a la bona impressió de la lectura, i això és una constant a Impedimenta, l’amor que posen en tots els aspectes materials de l’edició: el gramatge i el color del paper de la coberta i dels interiors, la tipografia, l’acolorida il·lustració de portada… Una delícia per als lectors analògics!

Alí i Nino, una història d’amor

La d’Ali i Nino (Libros del Asteroide, 2012) és una bella història d’amor, una molt bona narració de Kurban Said. Ell, Ali Khan, un jove aristòcrata musulmà, una mica estirat, hereu dels perses mil·lenaris; ella, Nino, una princesa georgiana, una cristiana guapa i amb geni. Tots dos, adolescents, enamoradíssims, inconscients. Potser els contrastos són el més interessant del relat: orient i occident, islam i cristianisme, deserts i ciutats majestuoses. Els joves enamorats comparteixen protagonisme amb les seves famílies, d’antigues tradicions, entre guerres i joia, heroïsme i tragèdia. La novel·la està ambientada a l’Azerbaidjan de principis del segle XX, una terra poc coneguda (o desconeguda del tot) que se’ns va revelant amb una cultura puixant i una riquesa insospitada, en la qual destaca Bakú, una capital entre dos móns, amb els seus palaus i mesquites, mercats i esglésies, a la vora del desert.

Una cursa de trineus mítica

Hi ha indrets que immediatament evoquen l’aventura, com Alaska. Encara més si el nom ve acompanyat de paraules exòtiques, d’aquelles que als lectors amb fam de paisatges oberts ens fan brillar els ulls: múixer, husky, Iditarod… Per si no ho sabíeu, la Iditarod és la cursa de trineus més famosa del món. La competició actual és un invent contemporani i espectacular. Però, des de finals del segle XIX, un grapat de valents corredors, amb els seus cobles de gossos, han recorregut els gairebé 2.000 quilòmetres que separen Anchorage de Nome, al mar de Bering. A Estrella Negra, Brillante Amanecer (reeditada per Noguer el 2011), del mestre Scott O’Dell, la narració té encara més motius per enganxar. Hi ha les descripcions, és clar, molt versemblants. Per a mi destaca qui ens explica la història, una noia esquimal de disset anys, que ha de substituir el seu pare en el guiatge del trineu. Trobarà amics i competidors, s’enfrontarà a llops, a ants, a tempestes de neu… I es coneixerà una mica millor a ella mateixa. Un detall que pot animar a la lectura a alguns nostàlgics: en Fèlix Rodríguez de la Fuente va patir el seu accident mentre seguia aquesta cursa.

La llibreria sobre rodes de Christopher Morley

Els llibres sobre llibres, sobre llibreters o sobre lectors fan una gràcia especial als que tenim el mal de la lectura (els que parlen d’escriptors també una mica, però no tant, perquè la cosa es complica). La fotografia de coberta de La librería ambulante,de Christopher Morley (Periférica, 2012) és una invitació a llegir-lo, tot un encert de l’editor (una bona coberta és un avantatge difícil de superar, de moment, pels eBooks). En llegir les aventures de la soltera i ja madura Helen McGill, que un dia fa un cop de cap i compra el Parnassus (una mena de caravana-llibreria, amb la seva euga, el seu gos i el seu encant) al simpàtic Roger Mifflin, veus que no t’han enganyat. Durant els tombs que van donant pel món rural nord-americà de principis del segle XX viuen unes aventures simpàtiques, jo diria que càndides i ingènues, però de bon llegir. El llibre entreté amb amabilitat, i presenta de forma positiva l’afecció per llegir, i això està prou bé.

Tresors perduts, aviat a les llibreries

Hi ha una alegria que els escriptors i la gent que hi conviu coneixen bé: és aquella que esclata quan arriben a les seves mans els primers exemplars impresos d’un nou llibre. Si el llibre és el primer, la joia és difícil de descriure sense caure en la sensibleria, així que us ho estalvio. Jo he obert fa poc la caixa que contenia els exemplars per a l’autor de Tresors perduts, el meu nou llibre, el primer que publico en solitari. L’ha editat Oxford University Press a la col·lecció L’arbre de la lectura, i ho ha fet simultàniament en català i en castellà. Un luxe, més si tenim en compte que la traducció (al castellà) és d’en Toni Cassany. Encara que apareix en una col·lecció juvenil, crec que el caire humorístic farà el llibre atractiu a lectors de totes les edats.

Un breu resum. En Santi i l’Oriol acaben el curs a la universitat amb una sorpresa desagradable: durant l’estiu els dos amics hauran de fer un treball per al professor Folch, el més antipàtic de la facultat. Aquesta mala jugada els obliga a canviar un apassionant viatge en tren per tota Europa per un ensopit estiu a L’Arbreda, un petit poble de Tarragona. Per fer el treball emprenen un negoci de veritat: una empresa d’excursions i esports d’aventura al plàcid i avorrit poblet. El que no saben és que aquell estiu hi haurà més gent rondant per l’Arbreda i les seves rodalies, buscant tresors robats pels Nazis i despertant velles històries de la Guerra Civil i de la 2a Guerra Mundial. El que semblava un treball acadèmic impropi de l’estiu els conduirà a una expedició a les muntanyes a la recerca de tresors perduts.

Comentaris a l’obrador

La #naturaurbana és només un dels motius que han provocat que el País dels Kokamuskes rutlli a mig gas (o vagi baixant en punt mort, que ja no ho sé). Hi ha altres raons, no totes tan lloables –no m’enganyo–, però algunes les puc explicar una mica: estic llegint amb molta fruïció i menys temps la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, que és llarga i interessantíssima. Suposo que aviat arribarà el dia de comentar-la aquí. Després venen les Cartes a Màrius Torres, que són d’un gruix similar. Els comentaris dels llibres de la segona meitat de 2011 (només els que em van agradar, els altres no els esmento) els tinc a l’obrador: si això fos una fleca, diria que estic esperant que pugi la massa. La veritat és que alguns dels llibres eren curtets, i potser per això els comentaris han de ser més precisos i encertats, arribar a l’essència. Per a fer dentetes, us diré que són Mi abuelo, el Premio Nobel, de José Julio Perlado; Una temporada para silbar, d’Ivan Doig; El mal del ímpetu, d’Iván Goncharov; El mar y el veneno, de Susaku Endo; i Correr, de Jean Echenoz. Atenció a les editorials, perquè retraten els meus gustos, i goso dir que parlen bé del meu paladar (o dels meus assessors): Funambulista, Libros del Asteroide, Minúscula, El ático de los libros i Anagrama.

Un llibret rodó de Truman Capote: Niños en su cumpleaños

De Niños en su cumpleaños, de Truman Capote (Nórdica Libros, 2011), m’ha agradat el final, i encara més el principi. I el que queda enmig, que no és gaire, perquè es tracta d’un relat prou breu. L’ambientació està molt aconseguida (Alabama, sud profund, 1947); l’encert a l’hora de reflectir el món interior dels nens, que és total; la història d’amor adolescent: portentosa, per subtil i benhumorada; i en tan poques ratlles, que sembla que no hi pugui dir res, diu de tot i ho fa molt bé, sempre narrant, sense parar. És a dir, que m’ha agradat tot, un llibret rodó.