Les nits blaves de Joan Didion

noches-azules-9788439726333Fa uns mesos vaig llegir un llibre impactant: Noches azules (Mondadori, 2013), de Joan Didion. Aquesta escriptora i guionista expressa tan bé com pot el dolor per la pèrdua d’una filla. És difícil -probablement hi ha pocs sofriments més intensos- però ella té ofici, i amb mà mestra transforma el record de la filla perduda en les poques pàgines d’aquesta bella elegia en prosa. No citaré cap fragment, el llibre és breu i compensa llegir-lo de dalt a baix. Però transcric un poema de W.H. Auden que ella esmenta. Té tanta força com l’apassionada Elegia a Ramón Sijé de Miguel Hernández, amb unes imatges menys rurals, més modernes… o potser més nordamericanes.

 

Pareu tots els rellotges

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,

doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,

silencieu els pianos, i amb timbals amortits

emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.

Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel

escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;

poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,

i que els guardes es posin els guants negres de cotó.

Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,

el treball setmanal i el descans de diumenge,

migdia i mitjanit, paraules i cançons.

Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,

enretireu la lluna, desarboreu el sol,

buideu el mar, desforesteu els boscos,

perquè ja res pot dur-me res de bo.

W. H. Auden, Poema del llibre Vint-i-set poemes, Quaderns Crema (edició bilingüe: selecció i traducció de Salvador Oliva).

Anuncis

Natura urbana

Avui comença a caminar una iniciativa en la qual he col·laborat amb el meu granet de sorra (caminar, ja fa dies que camina: avui estrenem el blog). Es diu #naturaurbana, i aquest no és el lloc d’explicar-la, que per això hem fet una web: parla d’ocells, i de natura ben aprop, i de saber-la mirar… visiteu-la! http://www.naturaurbana.cat

La foto és meva, com la menjadora i el pati interior. El tallarol no.

 

 

Cap a terres salvatges

Fa unes setmanes remenava a la biblioteca, a la caça d’una lectura per a un viatge llarg en autobús, i vaig triar un llibre perquè… sortia un autobús a la coberta. Sí, és veritat: tot i la seva lògica aparent, el procediment d’elecció té poques garanties de proporcionar una lectura del tot satisfactòria. Està clar que aquesta no va ser la única variable que vaig tenir en compte: coneixia l’autor, en Jon Krakauer, pel seu memorable llibre-reportatge La febre del cim; el resum de la contraportada també em va semblar molt atractiu; el paratge on arranca la investigació, Alaska, ha sigut l’inici de moltes aventures literàries emocionants.

El cas és que Cap a terres salvatges va ser una molt bona troballa. Krakauer sap mantenir l’interès d’una història fascinant, malgrat que ja en sabem el final. Per què un jove que ho té tot abandona la família i la seguretat del seu món per perdre’s al nord glaçat? De debò Jack London pot provocar aquesta fugida de la societat? La vida intensa i breu d’en Chris McCandless (o Alexander Supertramp) es tractada amb humanitat i encert, i el seu periple americà esdevé un itinerari vital que planteja preguntes molt interessants. Per sort, llibre i viatge em van durar més o menys el mateix, però no m’hauria importat fer més hores d’autobús amb aquest volum entre les mans.

No puc llegir tot el que es publica

Dia a diaQueden tantes coses bones per llegir… Em passa de vegades que llegeixo algunes ratlles i em pregunto: “qui ho ha escrit, això? És bo”. En descobreixo l’autor, i ara que internet ens posa tantes planes a l’abast, en pocs segons (o en tres clics) en conec la biografia, i les obres completes i tant com hi ha. M’ha passat amb l’Estanislau Torres, i m’han quedat moltes ganes de llegir-lo. Dues cites perquè entengueu què m’ha passat:

Al capdavall, ser català no és cap honor especial (com hi ha algú que sosté) ni és cap deshonor (com també hi ha algú que sosté). Ser català és, simplement, una realitat. Sóc català, sí, i què ? No, no m’enfado, però aquestes petites coses (o no tan petites coses) em fan sortir de polleguera. (Fragment de l’autoentrevista publicada al llibre Els escriptors catalans parlen).

… ­no puc llegir tot el que es publica (…). Altrament, tinc la impressió que molts d’aquests nous valors tampoc no em coneixen a mi ni saben res de la meva obra. Estem tants a tants, doncs: jo no els conec a ells i ells no em coneixen a mi. Potser hi perdo jo, potser hi perden ells, però possiblement hi perdem tots. (Fragment de Dia a dia, Biblioteca Serra d’Or, 2006).

Réquiem por Nagasaki

nagaibookDos lectures recents m’han impressionat especialment. Les dues, dures. Les dues, positives. De moment esmento la primera: Réquiem por Nagasaki, de Paul Glynn (Impresión Gráfica, 1999). Les bombes atòmiques sobre el Japó van tenir efectes devastadors, només els testimonis directes en poden donar una idea prou aproximada. Però el que hauria de ser una lectura penosa es converteix en una experiència il·luminadora. Hi ha molts llibres bons, però pocs que et puguin fer canviar de debò, i crec que aquest és un d’ells. En podeu trobar més detalls a la ressenya de Soma.

Tagore i la literatura juvenil

Tot llegint les memòries d’infància del poeta Rabindranath Tagore, m’he trobat amb una reflexió que m’ha fet pensar. Diria que hi estic força d’acord, però no sé si ho diria gaire fort, perquè encara hi puc prendre mal. Per allò dels matisos i d’acotar bé els termes…
 
La literatura juvenil como tal aún no se había desarrollado, pero estoy seguro de que ello no me perjudicó. Los libros aguados que sirven hoy a los más jóvenes son un néctar literario diluido que toma sólo en consideración su condición de niños, no la de adultos potenciales. Los libros infantiles tendrían que estar escritos de tal forma que fueran entendidos por los niños en parte sí y en parte no. En mi niñez me leí todos los libros disponibles de principio a fin, y tanto lo que entendí como lo que no entendí tuvo repercusión en mi interior. Así es como el mundo mismo actúa sobre la conciencia del niño. Éste se apropia de lo que entiende, mientras que aquello que está más allá de su capacidad le lleva a dar un paso adelante. Rabindranath Tagore, Mis recuerdos (Ediciones del viento, 2008).

Natalia Ginzburg: petites virtuts amb gran ofici

És ben curiós: del llibre Las pequeñas virtudes (Acantilado, 2002), de Natalia Ginzburg, el capítol que menys em va fer vibrar és el que tanca la selecció d’assaigs i dóna títol a l’obra. No és un mal article, tot i que no comparteixo alguns dels seus punts de vista sobre l’educació. Però, és que tots els altres m’havien semblat tan i tan bons… L’ofici d’escriptora, la guerra, l’amor quotidià: quina ploma!