Cósima

Una vegada, ara sembla que faci molt de temps, vaig parlar de tres veus femenines, italianes, per a mi captivadores. No fa gaire he descobert una altra autora per afegir a aquest grup selecte de narradores de la intimitat. A Cósima (Nórdica, 2007), Grazia Deledda sap polsar amb elegància les cordes del record, i la llengua literària es converteix en una caixa de ressonància que ens retorna vivències infantils, estampes de vida rural, escenes de guerra i de tensions familiars, i el naixement de l’amor i de la vocació d’escriptora. La cadència és serena i melangiosa, i molt bella.

No es pot fer tot

Feia temps que no escrivia com aquests dies. Però, és clar, ha patit el blog. Espero que ben aviat pugui deixar veure per aquí alguna d’aquestes coses que em té enfeinat. Ho sento, però ho prefereixo.

La llarga caminada

De la mà de Slavomir Rawicz, autor i protagonista de La llarga caminada (Símbol, 2007), entendrem d’una manera nova què és passar fred, passar gana, tenir por, creuar un desert a peu o escalar els cims de l’Himalaia amb poca cosa més que les mans. Mentre anem recorrent amb ell gairebé 7.000 km, de Sibèria a l’Índia, ens adonem que no es tracta de figuracions literàries, sinó de situacions viscudes, i ens imaginem amb tota la immensitat i bellesa els paratges que recorre el narrador en la fugida amb els seus companys. L’aventura ens ajudarà a posar al seu lloc algunes de les “carències” i “necessitats”, personals o generals, de la societat en què vivim. Tot narrat amb un bon ritme, amb unes descripcions brillants i colpidores. En parlo a un article de fa uns anys.

La primera lectura d’estiu

La primera lectura d’estiu que recordo és Un saco de canicas, de Joseph Joffo. Fa molts anys, i no va ser una lectura meva. El llegia la meva tieta, que el portava a la piscina en un 2CV ple de nebots. El llibre se’m va gravar a la memòria per la coberta: un saquet de roba, entreobert, que deixava escapar algunes boles de vidre de colors. Estampades en dues de les boletes, una esvàstica i una estrella de David, totalment mancades de significat per a mi en aquell moment. “Quan sigui gran, un estiu llegiré aquest llibre i m’agradarà molt”. El llibre no el vaig prendre fins molts anys després, i no em va decebre gens. Aquell estiu en què el vaig veure, em penso que encara no llegia llibres, però entre la coberta cridanera i els comentaris elogiosos de la meva tieta, va convertir-se en la meva primera lectura d’estiu pendent.

K.L. Reich, la veritat íntima dels camps d’extermini

El segle XX ha tingut la trista singularitat de veure néixer la literatura concentracionària, un gènere que ens parla de la inimaginable capacitat d’alguns homes per al mal, i de l’encara més impressionant puixança de l’heroisme i la bondat d’uns altres. La nostra literatura posseeix un paradigma d’aquest gènere, l’esfereïdor testimoni de Joaquim Amat-Piniella, el manresà que, en tornant de Mauthausen, va escriure gairebé a raig una novel·la sobre les seves vivències als camps d’extermini. Ell mateix diu a la introducció de K.L. Reich (Club Editor, 2006):

 

Hem preferit la forma novel·lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui hem viscut l’aventura. Després de tot el que s’ha escrit sobre els camps amb l’eloqüència freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que amb actes, observacions, converses i estats d’esperit d’uns personatges, reals o no, podem donar una impressió més justa i més vivent que limitant-nos a una exposició objectiva.

Josep Pla i l’automòbil

Avui volia penjar un post que parlés de dos elements d’actualitat, d’avui, d’aquesta tarda: el pont que comença i els cotxes que se’n van. Però no he recordat cap poema ni cap conte que en fes esment. He acabat buscant entre les cites d’un home que ha parlat de tot. Copio, doncs, un text d’en Josep Pla. Hi surt un pont, però no és de festes laborals; parla de cotxes, però no dels embussos. M’hauria encantat llegir les seves opinions sobre les cues que es formen aquests dies… Pla explica perquè no conduïa, i ho fa amb gràcia:

Tinc l’absoluta convicció que, posat a manejar un volant, hauria topat, per simple distracció, ineluctablement, amb un arbre, una paret, un pont o una forma o altra d’urbanització. Hauria quedat aclaparat. Ara bé: per a quedar aclaparat, ja en tinc prou amb els meus mediocres elements naturals.

Flannery O’Connor, una escriptora amb ofici

El hábito de ser (Sígueme, 2003) es l’epistolari de Flannery O’Connor. Va ser la meva primera lectura d’aquesta escriptora nord-americana, i vaig pensar: si les cartes són així de bones, com seran els contes? Després vaig llegir els contes i, és clar, eren boníssims (ja en parlaré més endavant). Sobta que una jove malalta, que gairebé no es movia de casa (Andalusia: una casa ben peculiar, del sud profund, amb una mare grangera i una munió de paons que criava l’autora) arribés a aquest grau de saviesa. Saviesa humana i literària: viu l’escriptura com una vocació total, i exerceix la professió amb una excel·lència que he vist molt poques vegades.