És una llàstima no llegir Shakespeare

Estic descobrint que Shakespeare és gairebé desconegut entre molts lectors. Amb una mica de sort el coneixen de les pel·lícules i prou (si són bones adaptacions, encara). Però molts no n’han llegit res, i és una llàstima, perquè les seves obres són molt sucoses: profundes (pregunteu-ho a Bloom), divertides, emocionants, entretingudes… Proveu amb El mercader de Venècia: una trama brillant, uns personatges atractius (quin tipus, en Shylock), uns accessoris narratius ben trobats (els misteriosos cofres de la bella Porcia, el sanguinari contracte de préstec). I la força dels diàlegs del geni anglès:

I que no té ulls un jueu? Que no té mans, ni membres, ni proporcions, ni sentits, ni afectes, ni passions? No menja la mateixa teca? No és ferit amb les mateixes armes? No està subjecte a les mateixes malalties, curat pels mateixos mitjans i escalfat i refredat pels mateixos estiu i hivern que qualsevol cristià? Si ens punxeu, no sagnem? Si ens feu pessigolles, no ens posem a riure? Si ens emmetzineu, no ens morim? (Traducció de Josep M de Sagarra)

Llegir massa, llegir bé

Al poble de Fuenteovejuna torna Leonelo, un llicenciat que ha fet a la ciutat els seus estudis universitaris. Mentre van a prendre alguna cosa, un veí camperol, Barrildo, li parla amb respecte d’aquest invent nou d’en Gutemberga, els llibres impresos:

BARRILDO
Después que vemos tanto libro impreso,
no hay nadie que de sabio no presuma.
LEONELO
Antes que ignoran más siento por eso
por no se reducir a breve suma;
porque la confusión, con el exceso,
los intentos resuelve en vana espuma;
y aquel que de leer tiene más uso,
de ver letreros sólo está confuso.

Jo crec que Lope ens ve a dir que no és bo llegir massa, és millor llegir bé.

Ara que estem com estem

Ara que estem com estem, a tots ens aniria bé rellegir l’Antígona de Sòfocles. La força de l’obra provoca reflexions prou interessants en l’espectador (o el lector). I no dic res més, perquè encara ho espatllaria, tirant aigua al meu molí: que sigui Sòfocles qui ens dugui a la catarsi, ell és l’expert. Qui tingui orelles, que hi senti…

Don Juan vist pels seus autors

És interessant observar les diferències entre dues obres clàssiques que, en teoria, expliquen la mateixa història: El burlador de Sevilla, de Tirso de Molina, y Don Juan Tenorio, de José Zorrilla. Jo no trobo que els personatges canviïn molt d’una obra a l’altra: sempre veig un seductor frívol i descregut, unes víctimes ingènues, un parent dolgut. El que realment divergeix és la manera de tractar el protagonista que adopten els autors. El sentit moral que mostra Tirso, transparent i tallant com un vidre, està molt lluny de la indulgència sentimental i tèrbola, romàntica, de Zorrilla.

En la festa dels Reis

Avui, que passen els Reis, m’agradaria suggerir algun títol relacionat amb la data. Com diu l’experiència, “si vols quedar bé, regala un clàssic”. Una obra de teatre encantadora, molt bizantina en el seu plantejament d’aventures, naufragis, confusions entre germans bessons… i també molt divertida, és Nit de Reis, de William Shakespeare (Vicens-Vives, 2006). Hi hauria moltes més possibilitats, que em guardo per a més endavant. Però per allò de ser generós (i perquè un sol regal queda una mica rònec), també us proposo un bon relat breu, que podeu llegir en pocs minuts i que recordareu força temps: El regalo de los Reyes Magos, de l’escriptor nord-americà O’Henry.