Petites reformes

MassagranBenvinguts, o ben tornats. Els que ja coneixeu el blog de fa temps, haureu notat petites reformes en visitar-lo de nou. No són canvis importants, encara que ho puguin semblar. Si recorro a les metàfores domèstiques (el blog és una mica casa meva), diré que només he repassat la pintura i mogut algun moble. És veritat que canviant el nom pot semblar que he fet obres estructurals, però no és el cas. M’estimo molt la tribu dels kokamuskes i els altres personatges d’en Folch i Torres, però en aquests temps de comunicació intensiva i rapidíssima he preferit presentar aquestes notes amb un títol més transparent (i, quin greu, menys sentimental…).

Perquè segueixen sent el que eren: unes notes de lectura, breus; més apunts que ressenyes; més suggeridores que exhaustives. Això sí, només de llibres que he llegit i que m’han agradat. Amb el nou títol vull destacar que són lectures de fons, no necessàriament novetats per a mi o per al mercat. No tinc temps de llegir tot el que va sortint o m’atrau, i també vull espai per a lectures que en els seu moment em van interessar. Així que es barreja una mica tot, nou i vell, llegit d’ara o de fa temps. Aquesta manca de temps també la notareu a l’hora d’escriure sovint aquí…

Un últim detall: he canviat la foto que encapçala la pàgina. No és tan bonica com l’anterior, però ara és meva, amb tot el dret del món per a utilitzar-la. Així que si la trobeu en un altre lloc, és que a algú li ha agradat. El far no té cap connotació profètica o magistral. Era difícil trobar fotos maques tan horitzontals…

Anuncis

Sense vergonya

Al blog de #naturaurbana es parla sovint de contemplar la natura urbana: ocells, plantes, insectes, l’estat del cel… Som els homes, creadors i habitants de les ciutats, els que observem els nostres companys d’hàbitat. Ells, amb millors o pitjors disposicions, ens deixen fer. Capgirant una mica la situació, hi ha un altre exercici que podria ser divertit… però no caldrà que el feu, només us recomano que l’imagineu.

Penseu si no resultaria entretingut seguir pel carrer un d’aquests naturalistes urbans, que col·laboren amb #naturaurbana o piulen al twitter les seves observacions. Anar un dia darrere seu podria convertir-se en tot un espectacle. Perquè en alguns moments s’aturaria sense avisar, en mig del carrer. Vosaltres, espiant-lo d’amagatotis, no sabríeu si s’està fixant en un detall inadvertit per a la resta de vianants, o si potser s’ha parat a escoltar una fressa inaudible. Què me’n diríeu del típic ocellaire, que va fent un carrer arbrat al ritme d’un estol de mallerengues, canviant d’un arbre a l’altre a estirabots? Què pensaríeu del llampat que cada matí surt en pijama al balcó i fotografia el no res (o potser el cel?) amb un somriure?

Després d’astorar-vos amb totes aquestes bogeries, i d’altres que m’estalvio, podríeu plantificar-vos davant seu, creuant els braços i posant cara de mare farta del seu fill adolescent. Hauríeu de preguntar-li: no et fa vergonya? Que ja ets grandet! Aturar-te al mig del carrer, mirant al cel com un babau, a punt de partir-te el coll! ; quedant-te estona i estona quiet, al costat d’un arbust, fixant-te en ves a saber què? O encara més ridícul, estudiant en primer pla una branca baixa, per observar el traginar amunt i avall d’unes formigues? I què me’n dius dels dies que deixes el nas enganxat a una fulla de roser, per veure si hi ha pugons?

Jo sé el que m’agradaria contestar. Doncs, sí… potser sí que fa una mica de vergonya. Però només al principi. És que, de vegades, sense aquests posats, és difícil veure res. No pots mirar-te les formigues de lluny, ni esperar a veure els ocells que es posin ben bé davant teu, gairebé com si desfilessin en una passarel·la de moda. No es pot conèixer un arbre sense observar-ne l’escorça o la distribució de les fulles a la branca.

Si el naturalista interpel·lat fos jo, diria: vergonya, sí. Però cada vegada menys. La gent que no ens coneix de res ens mirarà estranyada, i pensarà que estem bojos… i ja està. Als que ens coneguin una mica més, els podrem explicar què fem i perquè. Ves a saber, potser també perdin la vergonya per un moment i, en acostar-se a allò que ens ha cridat l’atenció, hi acabin descobrint una meravella. I també ells es converteixin en uns desvergonyits contempladors de la natura urbana.

 Article publicat el 21/02/2012 al blog Natura Urbana

El que tinc sobre la taula

Ara mateix hi ha tres llibres per llegir: Notes del capvesprol, d’en Josep Pla (per fi!), Ángulo de reposo, de Wallace Stegner (ni l’autor ni Asteroide em fallaran) i La playa de los ahogados, de Domingo Villar. Ah, i una tesi doctoral d’història que espera els meus comentaris engrescadors i, alhora, una crítica sincera.

També ronden per la taula les dades i estadístiques del blog: un parell d’anys en marxa, 230 posts, més de 30.000 visites (que no visitants)… bé, tota una experiència. Per completar el bodegó: un calendari Multifin de full per dia, un porta-retrats amb dues fotos de família, un clauer de pell, i un fil elèctric blanc, que per una banda arriba a un transformador endollat a la paret i per l’altra a l’ordinador en què ara estic escrivint. En el pla metafòric, reposen sobre la taula uns projectes que voldria portar a la pràctica: acabar una novel·la de mentida, començar una novel·la de veritat, i seguir amb un blog de literatura més sistemàtic i més per a joves. No sé si hi caben tantes coses, en una taula, ja veurem què cau a terra…

Un any de Kokamuskes

Doncs sí, un any sencer. No em pensava que això prengués tanta volada (em refereixo al blog: l’any ja hi comptava, que passaria, i ben ràpid!). No arribaré als 200 posts, perquè… bé, perquè no hi arribaré. Però, atenció, em quedaré en 181, que és gairebé la meitat de 365. O sigui, un per cada dos dies de l’any. N’estic molt cofoi. No tant del número (que també), sinó de les coses bones que m’he trobat passejant pel País del Kokamuskes: comentaris engrescadors, un grapat de blogs apassionants i, sobre tot, molt bona gent i alguns nous amics. Per què no dir-ho, l’objectiu principal, escriure sovint, també l’he aconseguit. Propòsits per a l’any vinent? Escriure més sovint, segur que no: no hi arribo. Potser actualitzar amb més continuïtat, i amb una mica més d’ordre. I alguna cosa més sobre la temàtica, però encara no en puc parlar, l’he de madurar.

Bon any a tots els que heu passejat per aquestes contrades literàries al llarg dels mesos, espero que ens seguim trobant per aquí.

Caminem si us plau, que la nit s’acosta

Sant Josep anava
molt arrupidet,
la Verge Maria
tremolant de fred.
    Saltant i ballant
    ‘nirem a Betlem
    i allà en el pessebre
    bé l’adorarem.
Caminem, Maria,
caminem si us plau,
que la nit s’acosta,
la nit de Nadal.

Encara que ho sembli, al país dels Kokamuskes no han tancat per vacances: més aviat han començat el curs força enfeinats. Com diu aquella cançó, “la vida és bonica però, a vegades, complicada”. Ara… sense exagerar. Sempre queda un momentet per fullejar el cançoner de l’Amades i desitjar-vos bones festes a tots els lectors del blog amb una de les seves cançons. Bon Nadal!