Petites reformes

Benvinguts, o ben tornats. Els que ja coneixeu el blog de fa temps, haureu notat petites reformes en visitar-lo de nou. No són canvis importants, encara que ho puguin semblar. Si recorro a les metàfores domèstiques (el blog és una mica casa meva), diré que només he repassat la pintura i mogut algun moble. És veritat que canviant el nom pot semblar que he fet obres estructurals, però no és el cas. M’estimo molt la tribu dels kokamuskes i els altres personatges d’en Folch i Torres, però en aquests temps de comunicació intensiva i rapidíssima he preferit presentar aquestes notes amb un títol més transparent (i, quin greu, menys sentimental…).

Perquè segueixen sent el que eren: unes notes de lectura, breus; més apunts que ressenyes; més suggeridores que exhaustives. Això sí, només de llibres que he llegit i que m’han agradat. Amb el nou títol vull destacar que són lectures de fons, no necessàriament novetats per a mi o per al mercat. No tinc temps de llegir tot el que va sortint o m’atrau, i també vull espai per a lectures que en els seu moment em van interessar. Així que es barreja una mica tot, nou i vell, llegit d’ara o de fa temps. Aquesta manca de temps també la notareu a l’hora d’escriure sovint aquí…

Un últim detall: he canviat la foto que encapçala la pàgina. No és tan bonica com l’anterior, però ara és meva, amb tot el dret del món per a utilitzar-la. Així que si la trobeu en un altre lloc, és que a algú li ha agradat. El far no té cap connotació profètica o magistral. Era difícil trobar fotos maques tan horitzontals…

Treball resum llibre “Tresors perduts”

En aquesta pàgina pots trobar alguna informació sobre el llibre “Tresors perduts” de Ramon Homs, publicat per Oxford university Press. De fet, informació de primera mà, perquè sóc l’autor del llibre i del blog. Tot allò que el professor o professora t’ha fet buscar (els personatges de la novel·la, l’argument, el vocabulari…) ho vaig posar jo, així que has ensopegat amb la pàgina més indicada. Estic encantat que hi hagis arribat, encara que sigui per casualitat. O no tanta: aquest post conté el tipus de frases que els alumnes d’ESO a qui fan llegir els meus llibres escriuen als cercadors quan han de fer algun d’aquests “treballs avaluables” sobre les “lectures obligatòries”. Frases de l’estil “treball llibre Tresors Perduts Oxford”, “resum Misteri de Quintaforca”, “obres i biografia autor Xavier Fàbrega Ramon Homs”, “contingut capítols Tresors Perduts Oxford”. Per no dir res de les cerques de l’estil “algú sap on es pot baixar el treball de català del llibre Tresors Perduts?”.

Espero que no et prenguis malament aquesta petita broma. Perquè aquí, com pots veure… el resum no hi és. Entendré que no et faci gràcia, potser penses que et faig perdre el temps en comptes d’ajudar-te a avançar. La veritat és que jo escric perquè la gent s’ho passi bé llegint: però escric novel·les, no tasques escolars. Que les lectures siguin obligatòries o vagin acompanyades de “terribles” treballs és una cosa que no m’agrada gaire, sobre tot si són les meves. Però entenc, i fins a cert punt comparteixo, alguns dels objectius d’aquestes feines. Tu també saps que aprens més fent que no pas copiant. Ja no m’allargo més: acabo oferint-me pel que puguis necessitar. A través del correu del blog puc respondre a les teves preguntes, donar-te idees, comentar el que t’ha semblat la lectura, acceptar crítiques (que em van molt bé) i donar-te un cop de mà en un treball que… t’animo a fer molt bé.

Enllestint la presentació de “Tresors perduts”

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/143492-els-lproblemesr-de-frank-bayer-a-lempuries.html

Encara que hem trigat una mica, ja anem concretant les presentacions de “Tresors perduts”. Ho escric en plural, perquè és feina d’uns quants, i perquè en farem més d’una. Des del punt de vista organitzatiu, sembla millor enllestir-ho tot amb una sola trobada, però fent-ne unes quantes hi sortim guanyant. D’una banda, per la promoció del llibre, està clar: espero que ajudin a guanyar lectors (per això està escrit) i més compradors (per això el publica Oxford, suposo…). D’altra banda, a les presentacions hi passen coses que no deixen quartos, però fan molta alegria. El presentador té un públic atent i ben disposat; l’autor rep floretes i felicitacions de totes bandes; el llibreter i l’editorial fan una mica de soroll si s’ha muntat prou bé; amb una mica de sort, la premsa allarga el moment dolç; i el públic es pot endur (pagant) un llibre signat (de franc) i l’agraïment de l’autor. Les foteses per picar al final són opcionals. Sempre he volgut creure que el meu públic no anava a la presentació només -o principalment- pels canapès i el cava, però fa festa trobar-los en acabat.

Fora bromes, una presentació és un moment de retrobada amb amics, de compartir l’alegria per la publicació del llibre que vaig comentar ara fa uns dies. És il·lusionant convidar-hi la gent i les seves respostes de felicitació, puguin o no venir a l’acte (que la vida és rica i no sempre es pot fer tot). De moment, ja puc anunciar dia i hora de la primera presentació, que serà a Girona el dijous 15 de novembre a les vuit del vespre. La llibreria Empúries ha fet una aposta per l’equip -presentador, llibre, presentats- i l’acte serà a l’Auditori Josep Viader de la Casa de Cultura. Presentarà el llibre en Francesc Bayer, bon amic i orador amé (per resumir-ho en quatre paraules, n’hi escauen moltes més). També hi serà en Toni Cassany, que ha traduït el llibre al castellà; l’Antonio Ventura, que vindrà des de Madrid, editor del llibre i director de la col·lecció L’arbre de la lectura; i jo mateix, amb moltes ganes de veure-hi una colla d’amics. De les properes presentacions ja aniré avisant: de moment a Tarragona, Terrassa i Barcelona hem posat fil a l’agulla.

Tresors perduts, aviat a les llibreries

Hi ha una alegria que els escriptors i la gent que hi conviu coneixen bé: és aquella que esclata quan arriben a les seves mans els primers exemplars impresos d’un nou llibre. Si el llibre és el primer, la joia és difícil de descriure sense caure en la sensibleria, així que us ho estalvio. Jo he obert fa poc la caixa que contenia els exemplars per a l’autor de Tresors perduts, el meu nou llibre, el primer que publico en solitari. L’ha editat Oxford University Press a la col·lecció L’arbre de la lectura, i ho ha fet simultàniament en català i en castellà. Un luxe, més si tenim en compte que la traducció (al castellà) és d’en Toni Cassany. Encara que apareix en una col·lecció juvenil, crec que el caire humorístic farà el llibre atractiu a lectors de totes les edats.

Un breu resum. En Santi i l’Oriol acaben el curs a la universitat amb una sorpresa desagradable: durant l’estiu els dos amics hauran de fer un treball per al professor Folch, el més antipàtic de la facultat. Aquesta mala jugada els obliga a canviar un apassionant viatge en tren per tota Europa per un ensopit estiu a L’Arbreda, un petit poble de Tarragona. Per fer el treball emprenen un negoci de veritat: una empresa d’excursions i esports d’aventura al plàcid i avorrit poblet. El que no saben és que aquell estiu hi haurà més gent rondant per l’Arbreda i les seves rodalies, buscant tresors robats pels Nazis i despertant velles històries de la Guerra Civil i de la 2a Guerra Mundial. El que semblava un treball acadèmic impropi de l’estiu els conduirà a una expedició a les muntanyes a la recerca de tresors perduts.

Mots i maons

Estalviar maons o mots, és la jugada més noble i austera del constructor i del versificador. Aquell, component la casa; aquest, edificant un poema. Cap casa ni cap poema no han de fer riure ni plorar una vegada signats i datats. El darrer cop de mà: lluors, gerdors i flaires, deixeu-los al sant esperit.

J. V. Foix, a Mots i maons o cascú el seu, mostra un apassionat interès i un bon coneixement dels corrents arquitectònics del seu temps, i lliga l’art poètica i l’arquitectònica amb l’encert que heu pogut llegir a les ratlles de dalt. Segurament hauria gaudit amb 48h Open House BCN, que aquest cap de setmana ha celebrat amb èxit creixent la segona edició. Tot i que –suposo– hauria titulat la iniciativa en català…

Innovacions al blog

De vegades he pensat que un blog és com un vídeo-club o una botiga de màquines d’escriure: un mal negoci, que dóna molta feina i pocs diners, però què té els seus clients fidels i que es manté obert per motius més aviat romàntics i idealistes, ben diferents de la rendibilitat. Com passa a la literatura (i crec que un bon blog pot aspirar a ser-ho), aquesta comparança barreja una mica de veritat amb força imaginació i exageracions decoratives. Per ser sincers, El país dels Kokamuskes no comporta gaire feina (menys si l’actualitzo tan poc com ara) i tampoc em costa ni un euro (ni me’n fa arribar cap, això és veritat). Més aviat m’ho passo bé fent-lo, manté vives algunes amistats i m’ha permès conèixer lectors, escriptors, navegants… També té una finalitat promocional, perquè de llibres sí que en venc, i no deixa de ser un aparador.

Per tot això, aquest dissabte he fet dissabte al disseny de la pàgina. He suprimit una plana d’índex que ningú consultava (les estadístiques canten), he situat millor una plana d’enllaços a articles que he publicat en diferents moments, m’he fet una còpia de seguretat dels textos… Per celebrar-ho, penjo un article de fa anys sobre l’Odissea. És Un breu resum de l’obra d’Homer, amb algunes reflexions sobre la importància d’aquesta narració en la nostra cultura i en la literatura universal.

La vibració d’una corda ben tensa

Que sigui la meva ànima la corda d’un llaüt

per sempre igual i tensa

i que el destí no em pugui arrencar, decebut,

sinó una sola nota, invariable, immensa.

Una nota molt greu i molt constant. Vençut

no sigui mai el clau que tiba i que defensa

la viva pulcritud

de la vibració d’una corda ben tensa.

 

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda

que vibra malament!

Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,

àtona, corrompuda,

corda desafinada, la meva ànima ment.

Quants cops l’hauria volgut muda

per no sentir la música falsa del seu accent!

 

Senyor, ¿Tu no voldries

reblar les torques dels meus extrems afeblits

perquè mai no s’afluixin les meves melodies?

Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,

i cantar sempre igual, ignorant les follies,

els dalers, els neguits,

el corb que sobrevola l’estepa dels meus dies…

Jo vull ésser com tu, o corda que diries

que sempre et polsen uns mateixos dits.

Gener del 1937

Ahir parlava amb un amic: de la bona literatura, de la nostra llengua, de projectes literaris i d’altres problemàtiques diverses, ben allunyades de les lletres… Va esmentar en Màrius Torres i avui en recullo un poema. Potser contesta a la pregunta de per què no escric poesia. Diria que, per al vers, sóc corda que vibra malament. Tot amb tot, la interpretació en clau d’inspiració literària no és la que més m’ha agradat d’aquest poema…