L’enganyapastors a “Incerta glòria” de Joan Sales

 

Enganyapastors (Caprimulgus europaeus) B. Gliwa

Es ben sabut que, a les fosques, els humans ens hi veiem menys. Per això l’enganyapastors és un ocell difícil d’observar, perquè té el costum de moure’s al capvespre i a la nit. Bon costum, si considerem que el camuflatge és la seva principal estratègia de protecció. Podem passar pel costat del seu niu i no adonar-nos de la seva presència, perquè ell no es mourà si no cal. És un ocell més fàcil de sentir que de veure, i probablement l’haurem escoltat alguna nit de primavera o d’estiu al camp (si no estem avisats, sense reconèixer-lo, perquè fa una remor més semblant a un artefacte mecànic que al cant d’un ocell). Per tot això, d’alguna manera l’enganyapastors és un ocell per a iniciats. Que en Joan Sales el conegués i el descrivís tan bé em va emocionar. No diré sorprendre, perquè a mida que s’avança en la lectura d’Incerta glòria es descobreix que l’autor és un escriptor ornitòleg… Un boig més!

Vaig estar-me en aquell lloc fins ben entrada la nit. Un ocell nocturn -potser un enganyapastors- lliscava més que no pas volava, tant ho feia arran de terra: s’aclofava a terra enmig del camí com si m’esperés i quan jo m’atansava reprenia de sobte el seu vol, silenciós com el d’una arna.

Joan Sales, Incerta Glòria (Club Editor).

Petites reformes

Benvinguts, o ben tornats. Els que ja coneixeu el blog de fa temps, haureu notat petites reformes en visitar-lo de nou. No són canvis importants, encara que ho puguin semblar. Si recorro a les metàfores domèstiques (el blog és una mica casa meva), diré que només he repassat la pintura i mogut algun moble. És veritat que canviant el nom pot semblar que he fet obres estructurals, però no és el cas. M’estimo molt la tribu dels kokamuskes i els altres personatges d’en Folch i Torres, però en aquests temps de comunicació intensiva i rapidíssima he preferit presentar aquestes notes amb un títol més transparent (i, quin greu, menys sentimental…).

Perquè segueixen sent el que eren: unes notes de lectura, breus; més apunts que ressenyes; més suggeridores que exhaustives. Això sí, només de llibres que he llegit i que m’han agradat. Amb el nou títol vull destacar que són lectures de fons, no necessàriament novetats per a mi o per al mercat. No tinc temps de llegir tot el que va sortint o m’atrau, i també vull espai per a lectures que en els seu moment em van interessar. Així que es barreja una mica tot, nou i vell, llegit d’ara o de fa temps. Aquesta manca de temps també la notareu a l’hora d’escriure sovint aquí…

Un últim detall: he canviat la foto que encapçala la pàgina. No és tan bonica com l’anterior, però ara és meva, amb tot el dret del món per a utilitzar-la. Així que si la trobeu en un altre lloc, és que a algú li ha agradat. El far no té cap connotació profètica o magistral. Era difícil trobar fotos maques tan horitzontals…

Ocells, arbres, flors i bons escriptors

Pintura de Mercè Rodoreda

Em penso que era Aristòtil qui, en parlar de l’art, feia una explicació en què es combinaven la bellesa del món, l’admiració dels homes i la voluntat d’imitació. Ara tampoc vull fer un repàs de la filosofia que vaig estudiar, perquè la filosofia, els seguidors del blog i jo en sortiríem malparats. Però, en una d’aquelles il·luminacions que de vegades tenim els lectors, he descobert que els escriptors que més m’agraden són uns experts contempladors de la naturalesa, i això m’ha fet content. Una llista exhaustiva seria molt llarga i pedant, però deixo aquí alguns noms perquè hi penseu una mica. A mi em van ensenyar els noms dels peixos de roca alguns bons amics gironins, ben arrelats i lectors amb fonament: ja vaig dir fa temps que entre una immersió a les cales de Begur i una capbussada a les pàgines d’en Ruyra no hi ha molta diferència. O què me’n dieu de l’escriptor i editor Joan Sales, tan ben tractat en el seu centenari, que podria afegir als seus títols el d’ornitòleg afeccionat (compteu els ocells que volen per les pàgines d’Incerta glòria). La Mercè Rodoreda tenia desfici per les flors, ho saben bé els que han llegit les seves cartes o coneixen l’entranyable jardiner de Jardí vora el mar. Per acabar, una debilitat personal: l’enamorat de les plantes que era Tolkien, que va cobrir el seu món fantàstic amb les ombres d’arbres tan mítics com els seus herois imaginaris, i el va perfumar amb un esplet d’herbes remeires.

Treball resum llibre “Tresors perduts”

En aquesta pàgina pots trobar alguna informació sobre el llibre “Tresors perduts” de Ramon Homs, publicat per Oxford university Press. De fet, informació de primera mà, perquè sóc l’autor del llibre i del blog. Tot allò que el professor o professora t’ha fet buscar (els personatges de la novel·la, l’argument, el vocabulari…) ho vaig posar jo, així que has ensopegat amb la pàgina més indicada. Estic encantat que hi hagis arribat, encara que sigui per casualitat. O no tanta: aquest post conté el tipus de frases que els alumnes d’ESO a qui fan llegir els meus llibres escriuen als cercadors quan han de fer algun d’aquests “treballs avaluables” sobre les “lectures obligatòries”. Frases de l’estil “treball llibre Tresors Perduts Oxford”, “resum Misteri de Quintaforca”, “obres i biografia autor Xavier Fàbrega Ramon Homs”, “contingut capítols Tresors Perduts Oxford”. Per no dir res de les cerques de l’estil “algú sap on es pot baixar el treball de català del llibre Tresors Perduts?”.

Espero que no et prenguis malament aquesta petita broma. Perquè aquí, com pots veure… el resum no hi és. Entendré que no et faci gràcia, potser penses que et faig perdre el temps en comptes d’ajudar-te a avançar. La veritat és que jo escric perquè la gent s’ho passi bé llegint: però escric novel·les, no tasques escolars. Que les lectures siguin obligatòries o vagin acompanyades de “terribles” treballs és una cosa que no m’agrada gaire, sobre tot si són les meves. Però entenc, i fins a cert punt comparteixo, alguns dels objectius d’aquestes feines. Tu també saps que aprens més fent que no pas copiant. Ja no m’allargo més: acabo oferint-me pel que puguis necessitar. A través del correu del blog puc respondre a les teves preguntes, donar-te idees, comentar el que t’ha semblat la lectura, acceptar crítiques (que em van molt bé) i donar-te un cop de mà en un treball que… t’animo a fer molt bé.

Llibres independents per a la biblioteca

Des de fa anys, tinc la sort de comprar llibres per a una biblioteca (bé, per a unes quantes: avantatges de dedicar-se a l’educació. Ara toca universitaris). Aquest matí, mentre endreçava la pila de les últimes adquisicions, m’anava fixant en les editorials: Libros del Asteroide, Nórdica, Quaderns Crema, Impedimenta, Anagrama, Viena, El ático de los libros, Periférica… M’imagino que es nota la meva inclinació cap a les editorials independents (i més que m’agraden, però que aquest mes no hi cabien). Aquest estiu m’ho vaig passar bomba a Santander, a la FLIC! (Feria del Libro Independiente en Cantabria) un dia que “passava per allà”. Per a qui les conegui una mica, sabrà que publiquen llibres de gran qualitat, en edicions acurades, que sempre fan l’efecte d’haver enamorat abans a l’editor. Moltes vegades, només es publiquen en castellà, i això em crea un cert dilema, perquè els idiomes es desequilibren. Està bé tenir de tot, però que bé estaria tenir de tot en totes les llengües!

La llibreria sobre rodes de Christopher Morley

Els llibres sobre llibres, sobre llibreters o sobre lectors fan una gràcia especial als que tenim el mal de la lectura (els que parlen d’escriptors també una mica, però no tant, perquè la cosa es complica). La fotografia de coberta de La librería ambulante,de Christopher Morley (Periférica, 2012) és una invitació a llegir-lo, tot un encert de l’editor (una bona coberta és un avantatge difícil de superar, de moment, pels eBooks). En llegir les aventures de la soltera i ja madura Helen McGill, que un dia fa un cop de cap i compra el Parnassus (una mena de caravana-llibreria, amb la seva euga, el seu gos i el seu encant) al simpàtic Roger Mifflin, veus que no t’han enganyat. Durant els tombs que van donant pel món rural nord-americà de principis del segle XX viuen unes aventures simpàtiques, jo diria que càndides i ingènues, però de bon llegir. El llibre entreté amb amabilitat, i presenta de forma positiva l’afecció per llegir, i això està prou bé.

Comentaris a l’obrador

La #naturaurbana és només un dels motius que han provocat que el País dels Kokamuskes rutlli a mig gas (o vagi baixant en punt mort, que ja no ho sé). Hi ha altres raons, no totes tan lloables –no m’enganyo–, però algunes les puc explicar una mica: estic llegint amb molta fruïció i menys temps la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, que és llarga i interessantíssima. Suposo que aviat arribarà el dia de comentar-la aquí. Després venen les Cartes a Màrius Torres, que són d’un gruix similar. Els comentaris dels llibres de la segona meitat de 2011 (només els que em van agradar, els altres no els esmento) els tinc a l’obrador: si això fos una fleca, diria que estic esperant que pugi la massa. La veritat és que alguns dels llibres eren curtets, i potser per això els comentaris han de ser més precisos i encertats, arribar a l’essència. Per a fer dentetes, us diré que són Mi abuelo, el Premio Nobel, de José Julio Perlado; Una temporada para silbar, d’Ivan Doig; El mal del ímpetu, d’Iván Goncharov; El mar y el veneno, de Susaku Endo; i Correr, de Jean Echenoz. Atenció a les editorials, perquè retraten els meus gustos, i goso dir que parlen bé del meu paladar (o dels meus assessors): Funambulista, Libros del Asteroide, Minúscula, El ático de los libros i Anagrama.