Enllestint la presentació de “Tresors perduts”

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/143492-els-lproblemesr-de-frank-bayer-a-lempuries.html

Encara que hem trigat una mica, ja anem concretant les presentacions de “Tresors perduts”. Ho escric en plural, perquè és feina d’uns quants, i perquè en farem més d’una. Des del punt de vista organitzatiu, sembla millor enllestir-ho tot amb una sola trobada, però fent-ne unes quantes hi sortim guanyant. D’una banda, per la promoció del llibre, està clar: espero que ajudin a guanyar lectors (per això està escrit) i més compradors (per això el publica Oxford, suposo…). D’altra banda, a les presentacions hi passen coses que no deixen quartos, però fan molta alegria. El presentador té un públic atent i ben disposat; l’autor rep floretes i felicitacions de totes bandes; el llibreter i l’editorial fan una mica de soroll si s’ha muntat prou bé; amb una mica de sort, la premsa allarga el moment dolç; i el públic es pot endur (pagant) un llibre signat (de franc) i l’agraïment de l’autor. Les foteses per picar al final són opcionals. Sempre he volgut creure que el meu públic no anava a la presentació només -o principalment- pels canapès i el cava, però fa festa trobar-los en acabat.

Fora bromes, una presentació és un moment de retrobada amb amics, de compartir l’alegria per la publicació del llibre que vaig comentar ara fa uns dies. És il·lusionant convidar-hi la gent i les seves respostes de felicitació, puguin o no venir a l’acte (que la vida és rica i no sempre es pot fer tot). De moment, ja puc anunciar dia i hora de la primera presentació, que serà a Girona el dijous 15 de novembre a les vuit del vespre. La llibreria Empúries ha fet una aposta per l’equip -presentador, llibre, presentats- i l’acte serà a l’Auditori Josep Viader de la Casa de Cultura. Presentarà el llibre en Francesc Bayer, bon amic i orador amé (per resumir-ho en quatre paraules, n’hi escauen moltes més). També hi serà en Toni Cassany, que ha traduït el llibre al castellà; l’Antonio Ventura, que vindrà des de Madrid, editor del llibre i director de la col·lecció L’arbre de la lectura; i jo mateix, amb moltes ganes de veure-hi una colla d’amics. De les properes presentacions ja aniré avisant: de moment a Tarragona, Terrassa i Barcelona hem posat fil a l’agulla.

Una botiga de joguines que es belluga

Els anglesos -amb permís d’Edgar Allan Poe- han estat uns mestres de la novel·la de detectius. Ara que estan de moda les novel·les negres, amb investigadors una mica desencantats que resolen crims en ambients molt contemporanis i molt locals, La juguetería errante, d’Edmund Crispin (Impedimenta, 2011) m’ha fet anar una mica enrere en el temps i en l’estil, i m’ha agradat. La ciutat universitària d’Oxford a la primera meitat del segle XX és el marc encantador de les aventures de Gervase Fen. Aventures un pèl desaforades, tot s’ha de dir: la novel·la va guanyant en exageració a mida que progressa la història, fins a un punt que pot resultar esbojarrada. Però sempre és divertida, sembla més important l’humor que la intriga (tot i que es manté fins al final). També m’ha ajudat a la bona impressió de la lectura, i això és una constant a Impedimenta, l’amor que posen en tots els aspectes materials de l’edició: el gramatge i el color del paper de la coberta i dels interiors, la tipografia, l’acolorida il·lustració de portada… Una delícia per als lectors analògics!

Llibres independents per a la biblioteca

Des de fa anys, tinc la sort de comprar llibres per a una biblioteca (bé, per a unes quantes: avantatges de dedicar-se a l’educació. Ara toca universitaris). Aquest matí, mentre endreçava la pila de les últimes adquisicions, m’anava fixant en les editorials: Libros del Asteroide, Nórdica, Quaderns Crema, Impedimenta, Anagrama, Viena, El ático de los libros, Periférica… M’imagino que es nota la meva inclinació cap a les editorials independents (i més que m’agraden, però que aquest mes no hi cabien). Aquest estiu m’ho vaig passar bomba a Santander, a la FLIC! (Feria del Libro Independiente en Cantabria) un dia que “passava per allà”. Per a qui les conegui una mica, sabrà que publiquen llibres de gran qualitat, en edicions acurades, que sempre fan l’efecte d’haver enamorat abans a l’editor. Moltes vegades, només es publiquen en castellà, i això em crea un cert dilema, perquè els idiomes es desequilibren. Està bé tenir de tot, però que bé estaria tenir de tot en totes les llengües!

Alí i Nino, una història d’amor

La d’Ali i Nino (Libros del Asteroide, 2012) és una bella història d’amor, una molt bona narració de Kurban Said. Ell, Ali Khan, un jove aristòcrata musulmà, una mica estirat, hereu dels perses mil·lenaris; ella, Nino, una princesa georgiana, una cristiana guapa i amb geni. Tots dos, adolescents, enamoradíssims, inconscients. Potser els contrastos són el més interessant del relat: orient i occident, islam i cristianisme, deserts i ciutats majestuoses. Els joves enamorats comparteixen protagonisme amb les seves famílies, d’antigues tradicions, entre guerres i joia, heroïsme i tragèdia. La novel·la està ambientada a l’Azerbaidjan de principis del segle XX, una terra poc coneguda (o desconeguda del tot) que se’ns va revelant amb una cultura puixant i una riquesa insospitada, en la qual destaca Bakú, una capital entre dos móns, amb els seus palaus i mesquites, mercats i esglésies, a la vora del desert.

Una cursa de trineus mítica

Hi ha indrets que immediatament evoquen l’aventura, com Alaska. Encara més si el nom ve acompanyat de paraules exòtiques, d’aquelles que als lectors amb fam de paisatges oberts ens fan brillar els ulls: múixer, husky, Iditarod… Per si no ho sabíeu, la Iditarod és la cursa de trineus més famosa del món. La competició actual és un invent contemporani i espectacular. Però, des de finals del segle XIX, un grapat de valents corredors, amb els seus cobles de gossos, han recorregut els gairebé 2.000 quilòmetres que separen Anchorage de Nome, al mar de Bering. A Estrella Negra, Brillante Amanecer (reeditada per Noguer el 2011), del mestre Scott O’Dell, la narració té encara més motius per enganxar. Hi ha les descripcions, és clar, molt versemblants. Per a mi destaca qui ens explica la història, una noia esquimal de disset anys, que ha de substituir el seu pare en el guiatge del trineu. Trobarà amics i competidors, s’enfrontarà a llops, a ants, a tempestes de neu… I es coneixerà una mica millor a ella mateixa. Un detall que pot animar a la lectura a alguns nostàlgics: en Fèlix Rodríguez de la Fuente va patir el seu accident mentre seguia aquesta cursa.

La llibreria sobre rodes de Christopher Morley

Els llibres sobre llibres, sobre llibreters o sobre lectors fan una gràcia especial als que tenim el mal de la lectura (els que parlen d’escriptors també una mica, però no tant, perquè la cosa es complica). La fotografia de coberta de La librería ambulante,de Christopher Morley (Periférica, 2012) és una invitació a llegir-lo, tot un encert de l’editor (una bona coberta és un avantatge difícil de superar, de moment, pels eBooks). En llegir les aventures de la soltera i ja madura Helen McGill, que un dia fa un cop de cap i compra el Parnassus (una mena de caravana-llibreria, amb la seva euga, el seu gos i el seu encant) al simpàtic Roger Mifflin, veus que no t’han enganyat. Durant els tombs que van donant pel món rural nord-americà de principis del segle XX viuen unes aventures simpàtiques, jo diria que càndides i ingènues, però de bon llegir. El llibre entreté amb amabilitat, i presenta de forma positiva l’afecció per llegir, i això està prou bé.

Tresors perduts, aviat a les llibreries

Hi ha una alegria que els escriptors i la gent que hi conviu coneixen bé: és aquella que esclata quan arriben a les seves mans els primers exemplars impresos d’un nou llibre. Si el llibre és el primer, la joia és difícil de descriure sense caure en la sensibleria, així que us ho estalvio. Jo he obert fa poc la caixa que contenia els exemplars per a l’autor de Tresors perduts, el meu nou llibre, el primer que publico en solitari. L’ha editat Oxford University Press a la col·lecció L’arbre de la lectura, i ho ha fet simultàniament en català i en castellà. Un luxe, més si tenim en compte que la traducció (al castellà) és d’en Toni Cassany. Encara que apareix en una col·lecció juvenil, crec que el caire humorístic farà el llibre atractiu a lectors de totes les edats.

Un breu resum. En Santi i l’Oriol acaben el curs a la universitat amb una sorpresa desagradable: durant l’estiu els dos amics hauran de fer un treball per al professor Folch, el més antipàtic de la facultat. Aquesta mala jugada els obliga a canviar un apassionant viatge en tren per tota Europa per un ensopit estiu a L’Arbreda, un petit poble de Tarragona. Per fer el treball emprenen un negoci de veritat: una empresa d’excursions i esports d’aventura al plàcid i avorrit poblet. El que no saben és que aquell estiu hi haurà més gent rondant per l’Arbreda i les seves rodalies, buscant tresors robats pels Nazis i despertant velles històries de la Guerra Civil i de la 2a Guerra Mundial. El que semblava un treball acadèmic impropi de l’estiu els conduirà a una expedició a les muntanyes a la recerca de tresors perduts.