Sense vergonya

Al blog de #naturaurbana es parla sovint de contemplar la natura urbana: ocells, plantes, insectes, l’estat del cel… Som els homes, creadors i habitants de les ciutats, els que observem els nostres companys d’hàbitat. Ells, amb millors o pitjors disposicions, ens deixen fer. Capgirant una mica la situació, hi ha un altre exercici que podria ser divertit… però no caldrà que el feu, només us recomano que l’imagineu.

Penseu si no resultaria entretingut seguir pel carrer un d’aquests naturalistes urbans, que col·laboren amb #naturaurbana o piulen al twitter les seves observacions. Anar un dia darrere seu podria convertir-se en tot un espectacle. Perquè en alguns moments s’aturaria sense avisar, en mig del carrer. Vosaltres, espiant-lo d’amagatotis, no sabríeu si s’està fixant en un detall inadvertit per a la resta de vianants, o si potser s’ha parat a escoltar una fressa inaudible. Què me’n diríeu del típic ocellaire, que va fent un carrer arbrat al ritme d’un estol de mallerengues, canviant d’un arbre a l’altre a estirabots? Què pensaríeu del llampat que cada matí surt en pijama al balcó i fotografia el no res (o potser el cel?) amb un somriure?

Després d’astorar-vos amb totes aquestes bogeries, i d’altres que m’estalvio, podríeu plantificar-vos davant seu, creuant els braços i posant cara de mare farta del seu fill adolescent. Hauríeu de preguntar-li: no et fa vergonya? Que ja ets grandet! Aturar-te al mig del carrer, mirant al cel com un babau, a punt de partir-te el coll! ; quedant-te estona i estona quiet, al costat d’un arbust, fixant-te en ves a saber què? O encara més ridícul, estudiant en primer pla una branca baixa, per observar el traginar amunt i avall d’unes formigues? I què me’n dius dels dies que deixes el nas enganxat a una fulla de roser, per veure si hi ha pugons?

Jo sé el que m’agradaria contestar. Doncs, sí… potser sí que fa una mica de vergonya. Però només al principi. És que, de vegades, sense aquests posats, és difícil veure res. No pots mirar-te les formigues de lluny, ni esperar a veure els ocells que es posin ben bé davant teu, gairebé com si desfilessin en una passarel·la de moda. No es pot conèixer un arbre sense observar-ne l’escorça o la distribució de les fulles a la branca.

Si el naturalista interpel·lat fos jo, diria: vergonya, sí. Però cada vegada menys. La gent que no ens coneix de res ens mirarà estranyada, i pensarà que estem bojos… i ja està. Als que ens coneguin una mica més, els podrem explicar què fem i perquè. Ves a saber, potser també perdin la vergonya per un moment i, en acostar-se a allò que ens ha cridat l’atenció, hi acabin descobrint una meravella. I també ells es converteixin en uns desvergonyits contempladors de la natura urbana.

 Article publicat el 21/02/2012 al blog Natura Urbana

Anar a peu

Article del blog #naturaurbana, iniciativa que explico en aquest post.

Un dels objectius de #naturaurbana és animar tothom a apreciar la natura amb què convivim a les ciutats. Per a això cal conèixer-la, i un pas necessari per a aquest descobriment és l’observació. Ja vindran més endavant (i no sempre) la identificació, la classificació, l’estudi… Però el primer (i jo diria que el més plaent), és la contemplació.

Per a observar la vida natural de les ciutats, us ofereixo un suggeriment ben senzill: aneu a peu. I no ho dic en oposició a “anar en cotxe”. Em refereixo al sentit tradicional d’anar caminant: xino-xano. No sóc utòpic: tinc prou clar que són necessàries altres maneres de desplaçar-se. Per ser pràctic, podria defensar el transport públic, o encoratjar els promotors de la bicicleta, però no ara. Preferirem un o altre mitjà de transport, però hi ha moments en que cotxes, motos, autobusos, tramvies o bicicletes són necessaris, donats els condicionants de temps i distàncies de la vida de ciutat.

Ara bé, només caminant és possible parar l’atenció suficient en l’entorn per descobrir tota aquesta natura urbana que ens envolta. La velocitat de l’home a peu és perfecta per a l’observació. Els sentits poden captar tanta vida! És evident en la vista: el pas de caminant permet detectar les coses amb anticipació; l’aproximació progressiva ens va donant més detalls. Només a peu ens podem aturar sota un arbre, i buscar el millor angle, tot evitant el contrallum o aquella branca empipadora que ens tapa un ocell esquerp.

És a peu com millor podem tenir les orelles parades, i l’oïda pot sentir una piulada entre el brancatge, o el miol d’un gat. És caminant que podrem olorar una flaira nova, i descobrir si surt d’un arbre o d’aquell matoll. A més a més, les coses interessants estan a les voreres, o als balcons, o als jardineres, i no al mig de la calçada (poca natura urbana a l’asfalt. I millor així: la natura que trobem al mig de les carreteres acostuma a estar atropellada…).

En els recorreguts que fem sovint, el ritme pausat d’anar a peu ens facilitarà detectar les petites diferències que mostren que la ciutat està viva i que el temps passa: un niu acabat de fer al ràfec de la teulada, al mateix lloc de cada any; un fruiter que ja ha florit; l’herba groga de calor; una heura que va canviant del verd a l’ocre, passant per matisos fabulosos de taronges, roses i bordeus; i el gran roure del veí, ja pelat…

Per tant, ja ho sabeu: si voleu descobrir la natura urbana, camineu. Quan sigui possible, és clar. De vegades, es pot fer més sovint del que ens pensem. Potser hi ha petits trajectes que us podeu permetre el luxe de triar, o dies en que el temps i la calma convidaran a la passejada. Aneu a peu: veureu més coses, i les sentireu millor.

Comentaris a l’obrador

La #naturaurbana és només un dels motius que han provocat que el País dels Kokamuskes rutlli a mig gas (o vagi baixant en punt mort, que ja no ho sé). Hi ha altres raons, no totes tan lloables –no m’enganyo–, però algunes les puc explicar una mica: estic llegint amb molta fruïció i menys temps la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, que és llarga i interessantíssima. Suposo que aviat arribarà el dia de comentar-la aquí. Després venen les Cartes a Màrius Torres, que són d’un gruix similar. Els comentaris dels llibres de la segona meitat de 2011 (només els que em van agradar, els altres no els esmento) els tinc a l’obrador: si això fos una fleca, diria que estic esperant que pugi la massa. La veritat és que alguns dels llibres eren curtets, i potser per això els comentaris han de ser més precisos i encertats, arribar a l’essència. Per a fer dentetes, us diré que són Mi abuelo, el Premio Nobel, de José Julio Perlado; Una temporada para silbar, d’Ivan Doig; El mal del ímpetu, d’Iván Goncharov; El mar y el veneno, de Susaku Endo; i Correr, de Jean Echenoz. Atenció a les editorials, perquè retraten els meus gustos, i goso dir que parlen bé del meu paladar (o dels meus assessors): Funambulista, Libros del Asteroide, Minúscula, El ático de los libros i Anagrama.

Natura urbana

Avui comença a caminar una iniciativa en la qual he col·laborat amb el meu granet de sorra (caminar, ja fa dies que camina: avui estrenem el blog). Es diu #naturaurbana, i aquest no és el lloc d’explicar-la, que per això hem fet una web: parla d’ocells, i de natura ben aprop, i de saber-la mirar… visiteu-la! http://www.naturaurbana.cat

La foto és meva, com la menjadora i el pati interior. El tallarol no.

 

 

Un llibret rodó de Truman Capote: Niños en su cumpleaños

De Niños en su cumpleaños, de Truman Capote (Nórdica Libros, 2011), m’ha agradat el final, i encara més el principi. I el que queda enmig, que no és gaire, perquè es tracta d’un relat prou breu. L’ambientació està molt aconseguida (Alabama, sud profund, 1947); l’encert a l’hora de reflectir el món interior dels nens, que és total; la història d’amor adolescent: portentosa, per subtil i benhumorada; i en tan poques ratlles, que sembla que no hi pugui dir res, diu de tot i ho fa molt bé, sempre narrant, sense parar. És a dir, que m’ha agradat tot, un llibret rodó.

Un poema de novembre: Abendlied, de Màrius Torres

El cel té una blavor de miosotis. Rosa,

un núvol ens amaga el sol ponent;

i la mà freda de la tardor posa

una mica d’or a les ales del vent.

O tarda clara de novembre! Lent,

el dia mor en cada cosa.

 

Una boira poc densa flota, vaga

i violeta en un fondal humit.

Un toc de campana, eixamplant-se, naufraga

a les riberes de la nit.

Jo sento en el meu pit

alguna cosa que, com en el món, s’apaga.

 

Llavors, a fer-me companyia,

arriba de molt lluny un cant de melangia,

missatge d’Ariel.

La tarda pren una ànima de violoncel.

I flors mig adormides i anònimes perfumen

el capvespre i la música de Schumann.

Novembre, 1938

(Màrius Torres, Poesies i altres escrits, Edicions 62, 1993).

 

Un bon exercici per a les tardes curtes de novembre: sortir a veure el caient del dia, i retenir colors, aromes, alguns sons distants… sensacions del capvespre. Compareu-les després amb aquests versos delicats, degustant cada imatge encertada. I, si pot ser, escolteu l’Abendlied de Schumann (aquí, amb arranjaments de Pau Casals). Llavors, tal com el poeta us ha fet imaginar, la tarda prendrà de debò, una ànima de violoncel.