El fulgor y la sangre (Espasa-Calpe, 1996) és una novel·la d’Ignacio Aldecoa, una de les millors obres llargues de l’autor (els contes són excepcionals, però no m’agrada comparar gèneres diferents). És una novel·la de descripcions minucioses i diàlegs tallants, com tants textos de la narrativa espanyola dels 50, que semblen esculpits en una pedra duríssima. La història va augmentant la tensió, com si l’autor anés carregant elèctricament les planes del llibre amb el frec de les paraules aspres. Una caserna de la Guardia Civil; la notícia d’un guàrdia mort (però… quin?); les dones que esperen saber, neguitoses, enfrontades, si han esdevingut vídues… I molta calor, i molta pols. Aldecoa descriu magistralment.(La foto, de l’Àlex, ha provocat el post. Gràcies!)
Lector de fons 