Notícia bomba!

El primer llibre que vaig llegir d’Evelyn Waugh va ser ¡Notícia bomba! (Anagrama, 2006). D’això ja fa vint anys. En aquell moment, no en sabia gaire cosa, d’aquest autor. De fet, em pensava que era una autora. La coberta d’Anagrama, amb aquella màquina gegant de retratar, em va cridar l’atenció. Després, amb el llibre m’ho vaig passar molt bé, i vaig descobrir un escriptor amb un sentit de l’humor com el que a mi m’agrada, i amb un esperit crític notable. És una parodia brillant d’alguns fenòmens periodístics, en què les aventures d’un pacífic columnista anglès de jardineria, enviat per error a l’Àfrica, acaben creant una guerra que no existia. Segurament no és el seu llibre més important, i més endavant m’agradaria comentar altres obres “majors”. Però en tot el que he llegit després hi he tornat a trobar l’humor fi i la clarividència de Scoop.

Amb tota la força d’un

Ja fa molts anys que vaig llegir La potencia de uno, de Bryce Courtenay (Diagonal, 2001). Com amb tants llibres d’ambientació africana, la immensitat i els colors dels paisatges se m’han quedat a dintre. Però d’aquest títol mantinc vius molts altres records, amb una nitidesa que encara em sorprèn: la gallina i el bruixot; les nits a l’internat; un tren; una presó; cactus, magistrals descripcions de cactus; una música que em va semblar sentir-la, de tan ben escrita. I una sèrie encadenada de cops de boxa, invencible. El final desmereix del conjunt, però el llibre és prou bo com per considerar-ho un mal molt menor.

El lleó de Joseph Kessel

Sense deixar el continent africà, avui m’agradaria recomanar El lleó (Empúries, 2002), de Joseph Kessel. D’aquest llibre em van semblar especialment aconseguits el narrador desconcertat, el lleó del títol i, sobre tot, la nena protagonista. La història és senzilla, però amb força suggerent: descriu paisatges, i flora i fauna; però, principalment, transmet sensacions. A mi em va semblar que, els qui no som d’allà, no podem entendre del tot aquell món. Encara que es pot etiquetar com a llibre juvenil, ha de ser per a bons lectors.

Àfrica i la mirada sabia de Kapuscinski

Que n’és de bo en Kapuscinski! Estic llegint un altre llibre del periodista polonès i ha tornat a captivar-me, com em va passar fa temps amb obres de la categoria d’Ébano (Anagrama, 2007). En aquell reportatge extens feia un recorregut per Àfrica que em va semblar fascinant, per l’anàlisi precisa i humana del continent, per l’interès de les històries, per la qualitat i la sensibilitat poètica de la seva prosa. El que llegeixo ara ja el comentaré quan l’acabi, com és norma en aquest blog. Però va per bon camí.

Podeu trobar una opinió força coincident a Tinta xinesa.

Aventures a la legió estrangera francesa

Beau geste, de P.C. Wren, ho té tot per atrapar el lector delerós d’aventures: la mítica legió estrangera francesa, deserts abrusadors, una joia desapareguda, un amor apassionat… i un misteri intrigant fins al final. Fa uns anys (2003), l’editorial Valdemar va recuperar aquest clàssic juvenil en una edició molt bonica. N’hi ha una de més recent (2006) i econòmica, de l’editorial Juventud. Té l’encant de ser la seva editorial “de sempre”. Les dues continuacions, Beau ideal i Beau sabreur costen més de trobar, des de 1995 que no és publiquen. Però són més fluixes, potser no paga la pena l’esforç de buscar-les.

El mal d’Àfrica

Els qui passen una temporada a l’Àfrica, quan se n’allunyen, es veu que senten una nostàlgia pregona, unes ganes de tornar fortíssimes, fins a trobar-se malament i tot: el ha agafat el mal d’Àfrica (he sentit a dir que pot arribar a ser una malaltia de debò, fisiològica). A mi m’encantaria patir el mal d’Àfrica literari, que tan bones pàgines ens ha deixat. Fa poc vaig llegir Memòries de l’Àfrica (Pagès Editors, 1999), de Karen Blixen (signava amb el pseudònim Isak Dinesen), i la extraordinària  narració dels seus records, amarats de la bellesa i la immensitat del continent africà, pintats amb enyorança sincera, va engrandir una mica més la imatge que m’he format d’aquelles terres.