La néta del senyor Linh

De vegades comences un llibre que no havies pensat llegir, pel pobre motiu de no tenir res més a mà (rellegeixo la frase i, sincerament, no m’ha passat gaires vegades, això: torno a començar). Aquest estiu m’he trobat en una d’aquelles rares ocasions en què he llegit un llibre que no havia previst. Passava uns dies fora de casa, i em vaig acabar els que portava (vaig acabar de llegir-los, vull dir: sembla que estigui parlant de quelcom fungible que em vaig cruspir, com ara galetes o mandarines. O conguitos). Vaig recórrer a la biblioteca de l’hostatge ocasional. Decidit a no encetar res que no pogués acabar, per allò de no provocar-me una temptació incòmoda en una llibreria aliena, vaig clissar un volum molt primet, que de ben segur tindria temps de finalitzar en pocs dies. Ni en coneixia l’autor, ni em sonava el títol, ni en tenia recomanació prèvia. Però tots els altres llibres de les lleixes properes s’havien triat amb molt d’encert: això i el resum de la contraportada em van engrescar. Tot i que ja fa dies, us el recomano ara, perquè és un llibret breu, emotiu, carregat d’humanitat i de valors positius. Un conte sobre la soledat i l’exili, la vellesa i la incomunicació. Però també sobre l’amor: a la família, als amics, a la terra… Quantes coses per a un conte breu, no? La néta del senyor Linh, de Philippe Claudel (La Magrana, 2006).

Malalt d’ocells

Si llegiu aquest blog de tant en tant, ja sabreu que no parlo gaire dels nostres llibres. Però avui fa un any que va morir el meu amic Xavier Fàbrega, company d’aventures literàries, i no me’n puc estar de recomanar-vos la lectura (o relectura) del nostre primer llibre: Malalt d’ocells (Pagès Editors, 2002). En Xavier recomanaria que el compressiu, però aquesta broma era seva. Guardo una carpeta plena de retalls de premsa, de cartes inesperades, de mails d’amics i coneguts: un devessall de papers que han quedat lligats per sempre a la nostra il·lusió d’autors acabats d’estrenar. Els records d’aquells dies són d’uns pocs, però el llibre és per a tothom que el vulgui obrir. Avui, en recordar l’esgarrapada brutal d’ara fa un any, l’he tornat a prendre entre les mans, i he trigat poc a somriure. Creieu-me, és divertit.

Crítiques amigues

Un dia, tot parlant amb un gran lector, per aquelles vel·leïtats de les converses, van sortir a dir les obres literàries d’un conegut comú. Quan vaig esmentar que jo encara no les havia llegit, em va dir afortunat. Després, quan ja no hi era, vaig pensar: “què en deu opinar, de les meves?”. Això de la humilitat s’aprèn per capítols… Afortunadament, d’aquest lector he rebut crítiques sinceres, que sense ofendre assenyalen les pegues. Sé què pensa i li ho agraeixo. Jo em proposo fer igual amb els escriptors amics: si l’opinió és franca i clara no ha de ferir.

Deixar els llibres

El món es pot dividir de moltes maneres. Una de les possibles és entre els partidaris de deixar els llibres i els detractors del préstec. En el primer grup hi trobem els bibliotecaris, els estalviadors, els despresos, els magnànims, els ecologistes i els amics del sol·licitant. Al segon grup hi podríem encabir els llibreters, els editors, els escriptors, els patidors, els realistes i els amics del sol·licitant que volen mantenir l’amistat sense perdre la biblioteca.