Els joves escriptors de “La vella escola”

La vella escola (RBA, 2005), de Tobias Wolff, em va entusiasmar. Una història ambientada en una elitista escola nord-americana, sobre joves lectors amarats de literatura, escriptors genials a punt de florir. Potser l’entusiasme me’l provocaren les contínues referències literàries, la rellevància de la lectura i l’escriptura en la trama… Després vaig intercanviar opinions amb alguns amics i l’admiració es va refredar una mica. De vegades, per no dir sempre, va bé trobar-se amb algú que no comparteix la teva fascinació. Malgrat tot, segueixo pensant que és una bona novel·la, i m’agrada la ironia amb que convida a reflexions interessants: el valor relatiu de l’èxit literari, la importància de triar bé els models de vida, siguin escriptors consagrats o no.
Anuncis

Quan aprenem a llegir

Jo crec que he aprés a llegir més d’una vegada (i més de dues): al parvulari, les lletres i les síl·labes i… paraules!; al col·legi, els textos més o menys llargs, més o menys profunds; a la facultat, vaig aprendre a llegir amb la tradició, fent present el passat; als diaris i als discursos dels polítics, m’he sorprès llegint entre línies. Vaig veient que això de llegir és un aprenentatge llarg, de tota una vida, per al que cal buscar-se bons mestres. Harold Bloom dóna una bona lliçó de com llegir alguns clàssics, oferint-ne una tria força atractiva, a més a més: Cómo leer y por qué (Anagrama, 2005).