Un llarg viatge en tren

Avui he acabat un viatge en tren. Un viatge llarg, llarguíssim: de Londres a Tokio i tornada. He visitat la pobre Rumania, he passejat pels carrers d’Estambul, he conegut països que només em sonaven de les notícies: Geòrgia, Azerbaitjan, Turkmenistan… He trepitjat la mítica Samarcanda, he ensumat l’aire espès de les ciutats de l’India, m’he deixat engolir per les multituds dels seus carrers; he dormit en vagons llit, he menjat els productes dels venedors de les estacions; he recordat els horrors de les guerres de Cambodja i Vietnam, he parlat amb els seus testimonis; he descobert ciutats inimaginables, com Singapur, o Tokio, amb tanta riquesa material i tanta pobresa humana; he entès una mica millor els xinesos i ara ja sé que llegeixen els japonesos; he voltat per Kolymà i he sentit el fred siberià i el terror del KGB a les meves carns.

Tot això ho he fet sense moure’m de casa, transportat per Paul Theroux en el Tren fantasma a la Estrella de Oriente (Alfaguara, 2010). No tot el que veu és bonic, ni tot ho mira amb bons ulls. Però ha vist tantes coses i les explica tan bé…

Dues històries a l’Afganistan

De Khaled Hosseini vaig llegir primer Cometas en el cielo, i em va agradar molt. Fa poc he acabat Mil soles espléndidos (Salamandra, 2007), i m’ha confirmat que aquest autor és un novel·lista ferm, amb coses interessants per dir i traça a l’hora de narrar-les. Les dues vides, duríssimes, de Mariam y Leila, tenen força; la història del país, també; l’exotisme dels costums ho adoba tot amb interès. Jo, de l’Afganistan, només en coneixia les burques, els Talibans i els pobres budes dinamitats (ara que hi penso, menteixo: recordo un llibre excel·lent sobre un joc descomunal de cavalls, però hauré de fer memòria i redactar-ne un post com cal). Bona novel·la, doncs.