Hi ha persones que han viscut experiències molt més emocionants i sorprenents que les d’una novel·la. Si tenen l’encert de posar per escrit, amb una mica de gràcia, aquestes vivències, en surten uns llibres apassionants, de vegades molt durs, i jo diria que enriquidors. Un de força interessant, que es va portar al cinema ara fa uns anys, és Siete años en el Tibet (Juventud, 1998), de l’austríac Heinrich Harrer. Últimament el Tibet està de moda, i el Dalai Lama el coneix tothom dels diaris i la “tele”, però quan aquest alpinista va tornar de l’Himalaia, els llocs i els costums que descrivia van sorprendre occident. L’exotisme del sostre del món, afegit a l’habilitat narrativa, van captivar molts lectors. Deixant de banda les polèmiques sobre el nazisme de Harrer (que al llibre no treu el nas per enlloc), crec que encara manté aquesta força de desvelar móns inexplorats (també penso que el film no li fa justícia, tot i no ser una mala pel·lícula).
Una vegada, ara sembla que faci molt de temps, vaig parlar de tres veus femenines, italianes, per a mi captivadores. No fa gaire he descobert una altra autora per afegir a aquest grup selecte de narradores de la intimitat. A Cósima (Nórdica, 2007), Grazia Deledda sap polsar amb elegància les cordes del record, i la llengua literària es converteix en una caixa de ressonància que ens retorna vivències infantils, estampes de vida rural, escenes de guerra i de tensions familiars, i el naixement de l’amor i de la vocació d’escriptora. La cadència és serena i melangiosa, i molt bella.
Lector de fons 