Encara és dimarts, i falta una mica perquè surti a tombar i a prendre l’aire o, com diuen els experts en trescar, a badar la tardor (ara sí). Quan ho faci, potser em trobaré amb un corriol petit que s’esqueixa del camí, un viarany tot just esbossat. I potser em preguntaré, taral·lejant Carner:
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
Es a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel;
diu: -Vine, vine-
Però, -No passis! -diu un vel
de teranyina.
Serà drecera del gosat,
rossola ingrata
o bé un camí d’enamorat,
colgat de mata?
Es un recer per a dormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi
qui sap on mena?
Qui sap si trist o somrient
acull al a l’hoste?
qui sap si mor sobtadament
sota la brosta?
Qui sabrà mai aquest camí
a què em convida?
I és camí incert cada matí,
n’és cada vida!
Josep Carner, Cançoneta incerta, Poesia (Quaderns Crema).
Aquest camí tan fi de Carner m’ha recordat als d’en Bertrana, que no menen enlloc.
Lector de fons 