Sense vergonya

Al blog de #naturaurbana es parla sovint de contemplar la natura urbana: ocells, plantes, insectes, l’estat del cel… Som els homes, creadors i habitants de les ciutats, els que observem els nostres companys d’hàbitat. Ells, amb millors o pitjors disposicions, ens deixen fer. Capgirant una mica la situació, hi ha un altre exercici que podria ser divertit… però no caldrà que el feu, només us recomano que l’imagineu.

Penseu si no resultaria entretingut seguir pel carrer un d’aquests naturalistes urbans, que col·laboren amb #naturaurbana o piulen al twitter les seves observacions. Anar un dia darrere seu podria convertir-se en tot un espectacle. Perquè en alguns moments s’aturaria sense avisar, en mig del carrer. Vosaltres, espiant-lo d’amagatotis, no sabríeu si s’està fixant en un detall inadvertit per a la resta de vianants, o si potser s’ha parat a escoltar una fressa inaudible. Què me’n diríeu del típic ocellaire, que va fent un carrer arbrat al ritme d’un estol de mallerengues, canviant d’un arbre a l’altre a estirabots? Què pensaríeu del llampat que cada matí surt en pijama al balcó i fotografia el no res (o potser el cel?) amb un somriure?

Després d’astorar-vos amb totes aquestes bogeries, i d’altres que m’estalvio, podríeu plantificar-vos davant seu, creuant els braços i posant cara de mare farta del seu fill adolescent. Hauríeu de preguntar-li: no et fa vergonya? Que ja ets grandet! Aturar-te al mig del carrer, mirant al cel com un babau, a punt de partir-te el coll! ; quedant-te estona i estona quiet, al costat d’un arbust, fixant-te en ves a saber què? O encara més ridícul, estudiant en primer pla una branca baixa, per observar el traginar amunt i avall d’unes formigues? I què me’n dius dels dies que deixes el nas enganxat a una fulla de roser, per veure si hi ha pugons?

Jo sé el que m’agradaria contestar. Doncs, sí… potser sí que fa una mica de vergonya. Però només al principi. És que, de vegades, sense aquests posats, és difícil veure res. No pots mirar-te les formigues de lluny, ni esperar a veure els ocells que es posin ben bé davant teu, gairebé com si desfilessin en una passarel·la de moda. No es pot conèixer un arbre sense observar-ne l’escorça o la distribució de les fulles a la branca.

Si el naturalista interpel·lat fos jo, diria: vergonya, sí. Però cada vegada menys. La gent que no ens coneix de res ens mirarà estranyada, i pensarà que estem bojos… i ja està. Als que ens coneguin una mica més, els podrem explicar què fem i perquè. Ves a saber, potser també perdin la vergonya per un moment i, en acostar-se a allò que ens ha cridat l’atenció, hi acabin descobrint una meravella. I també ells es converteixin en uns desvergonyits contempladors de la natura urbana.

 Article publicat el 21/02/2012 al blog Natura Urbana

Anar a peu

Article del blog #naturaurbana, iniciativa que explico en aquest post.

Un dels objectius de #naturaurbana és animar tothom a apreciar la natura amb què convivim a les ciutats. Per a això cal conèixer-la, i un pas necessari per a aquest descobriment és l’observació. Ja vindran més endavant (i no sempre) la identificació, la classificació, l’estudi… Però el primer (i jo diria que el més plaent), és la contemplació.

Per a observar la vida natural de les ciutats, us ofereixo un suggeriment ben senzill: aneu a peu. I no ho dic en oposició a “anar en cotxe”. Em refereixo al sentit tradicional d’anar caminant: xino-xano. No sóc utòpic: tinc prou clar que són necessàries altres maneres de desplaçar-se. Per ser pràctic, podria defensar el transport públic, o encoratjar els promotors de la bicicleta, però no ara. Preferirem un o altre mitjà de transport, però hi ha moments en que cotxes, motos, autobusos, tramvies o bicicletes són necessaris, donats els condicionants de temps i distàncies de la vida de ciutat.

Ara bé, només caminant és possible parar l’atenció suficient en l’entorn per descobrir tota aquesta natura urbana que ens envolta. La velocitat de l’home a peu és perfecta per a l’observació. Els sentits poden captar tanta vida! És evident en la vista: el pas de caminant permet detectar les coses amb anticipació; l’aproximació progressiva ens va donant més detalls. Només a peu ens podem aturar sota un arbre, i buscar el millor angle, tot evitant el contrallum o aquella branca empipadora que ens tapa un ocell esquerp.

És a peu com millor podem tenir les orelles parades, i l’oïda pot sentir una piulada entre el brancatge, o el miol d’un gat. És caminant que podrem olorar una flaira nova, i descobrir si surt d’un arbre o d’aquell matoll. A més a més, les coses interessants estan a les voreres, o als balcons, o als jardineres, i no al mig de la calçada (poca natura urbana a l’asfalt. I millor així: la natura que trobem al mig de les carreteres acostuma a estar atropellada…).

En els recorreguts que fem sovint, el ritme pausat d’anar a peu ens facilitarà detectar les petites diferències que mostren que la ciutat està viva i que el temps passa: un niu acabat de fer al ràfec de la teulada, al mateix lloc de cada any; un fruiter que ja ha florit; l’herba groga de calor; una heura que va canviant del verd a l’ocre, passant per matisos fabulosos de taronges, roses i bordeus; i el gran roure del veí, ja pelat…

Per tant, ja ho sabeu: si voleu descobrir la natura urbana, camineu. Quan sigui possible, és clar. De vegades, es pot fer més sovint del que ens pensem. Potser hi ha petits trajectes que us podeu permetre el luxe de triar, o dies en que el temps i la calma convidaran a la passejada. Aneu a peu: veureu més coses, i les sentireu millor.