El segle XX ha tingut la trista singularitat de veure néixer la literatura concentracionària, un gènere que ens parla de la inimaginable capacitat d’alguns homes per al mal, i de l’encara més impressionant puixança de l’heroisme i la bondat d’uns altres. La nostra literatura posseeix un paradigma d’aquest gènere, l’esfereïdor testimoni de Joaquim Amat-Piniella, el manresà que, en tornant de Mauthausen, va escriure gairebé a raig una novel·la sobre les seves vivències als camps d’extermini. Ell mateix diu a la introducció de K.L. Reich (Club Editor, 2006): Hem preferit la forma novel·lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui hem viscut l’aventura. Després de tot el que s’ha escrit sobre els camps amb l’eloqüència freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que amb actes, observacions, converses i estats d’esperit d’uns personatges, reals o no, podem donar una impressió més justa i més vivent que limitant-nos a una exposició objectiva.
Lector de fons 