Cançoneta incerta

Encara és dimarts, i falta una mica perquè surti a tombar i a prendre l’aire o, com diuen els experts en trescar, a badar la tardor (ara sí). Quan ho faci, potser em trobaré amb un corriol petit que s’esqueixa del camí, un viarany tot just esbossat. I potser em preguntaré, taral·lejant Carner:

Aquest camí tan fi, tan fi,

qui sap on mena?

Es a la vila o és al pi

de la carena?

Un lliri blau, color de cel;

diu: -Vine, vine-

Però, -No passis! -diu un vel

de teranyina.

Serà drecera del gosat,

rossola ingrata

o bé un camí d’enamorat,

colgat de mata?

Es un recer per a dormir

qui passi pena?

Aquest camí tan fi, tan fi

qui sap on mena?

Qui sap si trist o somrient

acull al a l’hoste?

qui sap si mor sobtadament

sota la brosta?

Qui sabrà mai aquest camí

a què em convida?

I és camí incert cada matí,

n’és cada vida!

Josep Carner, Cançoneta incerta, Poesia (Quaderns Crema).

Aquest camí tan fi de Carner m’ha recordat als d’en Bertrana, que no menen enlloc.

Anuncis

El cap és per pensar

exlibrisamades.jpgEls ulls són per mirar,

les mans per agafar.

El cap és per pensar

i el cor per estimar.

Els dits són per tocar

i els peus per caminar.

El nas, per olorar;

la boca, per parlar.

La llengua, per tastar;

les dents per mastegar.

Orelles per sentir…

T’ho torno a repetir! 

Si de petits tots haguéssim après aquesta cançoneta, i la repetíssim de tant en tant, em penso que aniríem millor. La podeu trobar al Recull de poemes per a petits i grans (Kairós, 1995) d’en Joan Amades.