Jo sé un castell a no sé on

Jo sé un castell a no sé on:
un rei quiet a dintre hi resta,
s’està amagat a un lloc pregon
i no surt mai a la finestra.
Té un munt de coses tot voltant
entre invisibles sentinelles;
cent remoroses fontanelles
pel sostre avall van regalant.
I allò que han vist amb ull ben clar
entre els estels de tant mirar-ho,
al rei ho baixen a contar
i mai no acaben de contar-ho.

No sé què m’agrada més, si el misteri que envolta aquest poema de l’Enric d’Ofterdingen, de Novalis; o la traducció de Joan Maragall, que marca, amb el ritme i la rima, la candidesa d’un conte infantil.