Qui pot explicar una mare?

Hi ha realitats que probablement no es puguin conèixer de veritat si no es viuen. Per exemple, no crec que la maternitat es pugui explicar amb paraules i, si es pogués, no crec que els homes l’entenguéssim del tot. Però no s’ha de menystenir el poder d’aquells manobres artistes, que saben triar i col·locar els mots amb encert, tot construint textos que ens atalaien molt amunt. Si hagués d’elegir una bona descripció de la maternitat, ara escolliria aquesta que he llegit l’últim estiu. Incompleta, imperfecta, però amb tanta veritat inagafable com un reflex a l’aigua tremolosa.

Jamás había visto con tanta claridad como esta noche lo que el destino había exigido de ella y lo que le había entregado con sus hijos. La alegría que le proporcionaban vivificaba incesantemente las pulsaciones de su corazón, como las angustias sufridas por ellos lo habían destrozado. Aquellos muchachotes de cuerpos delgados y angulosos eran sus hijos, igual que lo habían sido cuando eran pequeños y gordezuelos (…). Eran tan suyos como en la época en que los levantaba de la cuna para darles el pecho y tenía que sostenerles la cabeza, que colgaba sobre su cuello frágil como una campanilla azul cuelga de su tallo. ¿Qué sería de ellos en este mundo?, ¿adónde irían, olvidándose de su madre? Le parecía que la vida de sus hijos sería para ella como un desarrollo de su propia vida; serían un solo ser con ella, como lo habían sido cuando, sola en la tierra, tenía conciencia de la nueva vida disimulada en ella, que bebía su sangre y a la que debía la palidez de sus mejillas. Siempre había sentido la angustia que consume y que baña de sudor, cuando notaba que de nuevo se acercaba la hora en que iba a ser tragada por la gran ola del alumbramiento, hasta el momento en que subiría otra vez a la superficie con su nuevo hijo en los brazos, mucho más rica, mucho más fuerte y valerosa a cada hijo. Todo ello lo comprendía esta noche por primera vez.

(Sigrid Undset, Cristina, hija de Lavrans, Encuentro 1997).

La naturalitat d’en Folch i Torres

M’agrada aquesta manera d’entendre la literatura, la que Ramon Folch i Camarasa veu en el seu pare i que es podria dir d’ell mateix. Llàstima que no surti tota l’entrevista aquí, però paga la pena una visita.

Jo no sóc crític, sóc fill. Però sóc escriptor i això em dóna un cert dret també a jutjar l’obra literària de Folch i Torres. Jo, cada vegada més, em quedo… admirat -potser és una paraula molt gran-, però… em quedo amb un sentit, sí, amb un sentiment d’admiració davant de la manera d’escriure del meu pare que era d’una gran fluïdesa, d’una gran naturalitat. Potser a vegades no era tan pur com podien ser altres escriptors més curosos, diguem-ne. Però era d’una absoluta naturalitat. En sabia molt. El diàleg el dominava perfectament. I llavors és clar, la part descriptiva és on es revela o es torna a revelar, diguem-ne, l’escriptor de raça. I fa unes descripcions de paisatge, que a vegades ell no havia ni vist, que són una veritable petita joia literària.

Una prosa preciosista

La prosa de Gabriel Miró és elegant i preciosa, o potser preciosista. És un narrador poeta, que s’encanta en el que veu i acaba explicant poc, o lentament. Però cada paràgraf es paladeja, les paraules sorprenents, com rescatades d’un oblit pregon, van sortint al pas dels ulls. Un exemple:

Asaf descansó el cántaro en la caliente pedriza de la rambla, y quedóse mirando el camino que subía, socavado entre escombros y cardenchas, hasta la Puerta de los Esenios. El agua temblaba en los labios de la vasija, agua gozosa y penetrada de claridades; dentro tenía color de panal; y a veces se trocaba en azul de la mañana.

Gabriel Miró, Figuras de la pasión del Señor (Guadarrama, 1969).

Una novel·la escrita amb cisell (Ignacio Aldecoa)

El fulgor y la sangre (Espasa-Calpe, 1996) és una novel·la d’Ignacio Aldecoa, una de les millors obres llargues de l’autor (els contes són excepcionals, però no m’agrada comparar gèneres diferents). És una novel·la de descripcions minucioses i diàlegs tallants, com tants textos de la narrativa espanyola dels 50, que semblen esculpits en una pedra duríssima. La història va augmentant la tensió, com si l’autor anés carregant elèctricament les planes del llibre amb el frec de les paraules aspres. Una caserna de la Guardia Civil; la notícia d’un guàrdia mort (però… quin?); les dones que esperen saber, neguitoses, enfrontades, si han esdevingut vídues… I molta calor, i molta pols. Aldecoa descriu magistralment.

(La foto, de l’Àlex, ha provocat el post. Gràcies!)