Una botiga de joguines que es belluga

Els anglesos -amb permís d’Edgar Allan Poe- han estat uns mestres de la novel·la de detectius. Ara que estan de moda les novel·les negres, amb investigadors una mica desencantats que resolen crims en ambients molt contemporanis i molt locals, La juguetería errante, d’Edmund Crispin (Impedimenta, 2011) m’ha fet anar una mica enrere en el temps i en l’estil, i m’ha agradat. La ciutat universitària d’Oxford a la primera meitat del segle XX és el marc encantador de les aventures de Gervase Fen. Aventures un pèl desaforades, tot s’ha de dir: la novel·la va guanyant en exageració a mida que progressa la història, fins a un punt que pot resultar esbojarrada. Però sempre és divertida, sembla més important l’humor que la intriga (tot i que es manté fins al final). També m’ha ajudat a la bona impressió de la lectura, i això és una constant a Impedimenta, l’amor que posen en tots els aspectes materials de l’edició: el gramatge i el color del paper de la coberta i dels interiors, la tipografia, l’acolorida il·lustració de portada… Una delícia per als lectors analògics!

La carta robada de Poe

D’Edgar Allan Poe ja en vaig recomanar els contes d’horror i les narracions extraordinàries. Avui que la xarxa ha estat un bon lloc per als admiradors de Poe, voldria recordar una història seva menys gòtica, no tan inquietant com els altres contes: La carta robada. M’apunto a un suggeriment d’en Pep, amb qui estic totalment d’acord. Per a mi, té dos ingredients que la fan especialment atractiva. D’una banda, la presència de l’inspector Auguste Dupin, el primer detectiu de ficció de la novel·la policíaca, que inspirarà els posteriors Sherlock Holmes, Hercules Poirot i tota la patuleia d’investigadors que tan bones lectures ens han deixat. D’altra banda, la traducció de Julio Cortázar, tot un luxe. Podeu llegir el relat aquí.

Arthur Conan Doyle, advocat defensor

Arthur i George (Angle, 2007), està molt ben escrit, i això que Julian Barnes afrontava un repte tècnic prou gran. És un bon retrat d’època, amb una trama basada en fets reals. El personatge d’Arthur Conan Doyle té entitat de biografiat, i la història judicial de George Edalji és molt novel·lesca. Però malgrat el mestratge narratiu, que du a bon port una amalgama complexa, el llibre m’ha deixat un regust desconcertant: és biografia, és novel·la, és història, però… no sé exactament què és.

Essència de novel·la negra

– Aquell del cotxe és el Murmuri –em va dir Bill Quint.

Vaig mirar més enllà del forçut i vaig poder veure el perfil de Thaler. Era un home jove, petit i moreno, de faccions afavorides i tan regulars que es diria que estaven encunyades.
– És atractiu el noi -vaig dir.
– Pot ser -va dir l’home de gris-. També ho és la dinamita.
 
És un fragment de novel·la negra, és clar. Em penso que condensa, en poques ratlles, molts elements del gènere: descripcions sòbries i nítides, molt visuals; diàlegs secs i carregats d’ironia; cotxes, vestits grisos, gàngsters i policies perdonavides… L’autor és el mestre Dashiell Hammett, a Collita roja.

Entendre la paradoxa amb Chesterton

Les figures literàries no sempre són fàcils d’entendre. De vegades, el problema rau en una explicació deficient (ai! aquests professors que improvisem…). Però en altres ocasions, la mateixa figura és un concepte que costa de copsar, i només s’assoleix la comprensió amb esforç intel·lectual i bons exemples. És el cas de la paradoxa. Per a mi, un geni en l’ús d’aquesta figura és Chesterton. Les seves novel·les protagonitzades pel pare Brown, aquell simpàtic mossèn-detectiu de perspicàcia fina i humor subtil, són una lectura entretinguda i, a l’hora, un bon exercici de formació lectora.

Per a lectors poc llegidors

De vegades costa trobar llibres per als nens que no s’ho passen bé llegint. Quan et pregunten uns pares preocupats o un mestre amb ganes d’ajudar, dius tot segur: “Sí que n’hi ha… I tant!”. Però et poses a pensar i se’t fa difícil trobar-ne. Un que no acostuma a fallar és Les aventures de la mà negra (La Magrana, 2002), de Hans Jürgen Press. És un llibre amb ingredients del còmic i dels passatemps, però s’ha de llegir, amb els dibuixos no n’hi ha prou. A alguns els ha anat bé.

Combinar amb gosadia

Elemental, querido Chaplin (Minotauro, 2005) és una novel·la original. El seu autor, Rafael Marín, normalment conrea la ciència-ficció, amb èxit reconegut. Aquí, però, s’allunya dels seus paràmetres habituals i ordeix una història tot curiosa. La narració és emocionant, manté molt bé el ritme narratiu i desborda imaginació. És allò que en podríem dir un llibre-pel·lícula, perquè el tempo i els recursos narratius són més propis del cinema d’acció que de les novel·les. Però en aquests dies de mestissatges artístics, què s’hi ha de dir? El més curiós de tot és la barreja de personatges reals i de ficció que trobem al llibre (el títol ja permet intuir-ho). Fer coincidir en un mateix argument a Sherlock Holmes, Charles Chaplin i Einstein, és agosarat. Però amb una bona dosi d’humor i un plantejament encertat, l’autor aconsegueix un relat digne i entretingut.