Fa uns mesos vaig llegir un llibre impactant: Noches azules (Mondadori, 2013), de Joan Didion. Aquesta escriptora i guionista expressa tan bé com pot el dolor per la pèrdua d’una filla. És difícil -probablement hi ha pocs sofriments més intensos- però ella té ofici, i amb mà mestra transforma el record de la filla perduda en les poques pàgines d’aquesta bella elegia en prosa. No citaré cap fragment, el llibre és breu i compensa llegir-lo de dalt a baix. Però transcric un poema de W.H. Auden que ella esmenta. Té tanta força com l’apassionada Elegia a Ramón Sijé de Miguel Hernández, amb unes imatges menys rurals, més modernes… o potser més nordamericanes.
Pareu tots els rellotges
Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.
Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.
Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.
No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.
W. H. Auden, Poema del llibre Vint-i-set poemes, Quaderns Crema (edició bilingüe: selecció i traducció de Salvador Oliva).
Lector de fons 