No es pot fer tot

Feia temps que no escrivia com aquests dies. Però, és clar, ha patit el blog. Espero que ben aviat pugui deixar veure per aquí alguna d’aquestes coses que em té enfeinat. Ho sento, però ho prefereixo.

Anuncis

Lee y conducirás, no leas y serás conducido

Lee y conducirás, no leas y serás conducido. Sembla el títol d’un blog sobre llibres, però l’autora de la frase, vivint com vivia al segle XVI, no en va poder obrir mai cap. Si Santa Teresa de Jesús hagués viscut al segle XXI, i hagués dedicat temps a un blog, crec que hauria sigut molt bo. Perquè escrivia molt i bé, i amb gràcia.

On són les hores?

Sembla com si la calor de l’estiu hagués evaporat les estones que trobava per actualitzar el blog. La veritat és que, amb l’arribada de les vacances i d’altres novetats organitzatives, he estat entretingut en assumptes més reals que els virtuals. Però, una mica, ja ho tenia previst, això d’escriure menys al blog. Entre altres coses (més “altres coses” de les esperades), perquè volia reprendre la redacció d’una novel·la abandonada l’estiu passat, i llegir amb calma una llista de llibres pendents. Espero, d’aquí a pocs dies, penjar-la aquí mateix. Als habituals d’aquest país dels Kokamuskes els anuncio un ritme més pausat d’actualització. Estic de vacances!

Foto a http://www.flickr.com/photos/santi_rf/316375715/

Lletres tocatardanes

M’ha divertit molt aquest comentari d’en Josep Carner, sobre el (mal) costum de no contestar puntualment les cartes. Quina elegància, quina finesa… O quina mala idea!
 
El meu amic S. acaba de contestar a una lletra que jo vaig adreçar-li fa un any i mig. Li estic infinitament més agraït que no pas si m’hagués contestat a les 24 hores. Contestar a les 24 hores, és voler-se treure del damunt una obligació. Contestat al cap d’un any i mig és un fenomen extraordinàriment més delicat…
 
(De Les bonhomies i altres proses).
Aquí trobaràs el fragment sencer, compensa llegir-se’l.