El mar de l’estiu

Les recomanacions musicals d’aquest blog mai m’han defraudat (escric amb els Weepies de fons). Quan el seu autor parla de llibres també acostumem a coincidir, potser perquè un bon llibre i una bona cançó han de compartir moltes coses.

Per això, tan aviat com em va caure a les mans, em vaig llegir Helena o el mar del verano, de Julián Ayesta (Acantilado, 2000). És un llibret amb la perfecció prodigiosa d’una joia ben tallada o un rellotge d’orfebreria preciosa. En unes poques planes s’hi encabeixen, sense amuntegar-se, una prosa deliciosa, els aromes i colors -la llum!- dels estius de la infància, remors presents al fons de la memòria de cadascun, ambients pintats amb precisió en poques ratlles de diàleg, i personatges de veritat, i una història d’amor subtil, i un humor finet, finet… Una sorpresa, un tresor, un flascó d’essències per destapar, no us el perdeu.

La primera lectura d’estiu

La primera lectura d’estiu que recordo és Un saco de canicas, de Joseph Joffo. Fa molts anys, i no va ser una lectura meva. El llegia la meva tieta, que el portava a la piscina en un 2CV ple de nebots. El llibre se’m va gravar a la memòria per la coberta: un saquet de roba, entreobert, que deixava escapar algunes boles de vidre de colors. Estampades en dues de les boletes, una esvàstica i una estrella de David, totalment mancades de significat per a mi en aquell moment. “Quan sigui gran, un estiu llegiré aquest llibre i m’agradarà molt”. El llibre no el vaig prendre fins molts anys després, i no em va decebre gens. Aquell estiu en què el vaig veure, em penso que encara no llegia llibres, però entre la coberta cridanera i els comentaris elogiosos de la meva tieta, va convertir-se en la meva primera lectura d’estiu pendent.

Lectures d’estiu (segona pista i tercera pista: llibres llargs, llibres pendents)

 

Després de la primera pista, la segona i la tercera. També vull aprofitar aquests jorns tranquils (?) per encalçar lectures que se m’han escapat durant el curs. Algunes, perquè són massa llargues. D’altres, perquè no tenia els llibres a l’abast, i aconseguir-los requeria una mica d’esforç. Amb la lectura llarga ja m’hi he posat: Vida i destí, de Vassili Grossman. No vull dir res fins a acabar-lo, per no vessar-la. Però… quin llibre! Les altres, les pendents, dues recomanacions que m’han fet dentetes: les Cròniques del capvesprol, de Josep Pla (me’n refio molt d’en Miquel, lector voraç, i ha insistit amb força) i els Dotze mestres, de Maurici Serrahima, que esmentava en un altre nota.

 

Alguns em demanen que recomani llibres per a aquest estiu, llibres que jo ja hagi llegit. No res, una llisteta… Però si no en té prou amb el blog, jo plego!

Lectures d’estiu (primera pista: llibres a talls)

Aquest estiu llegiré (o acabaré de fer-ho) alguns llibres a talls. Són volums llargs, que permeten aquesta lectura fragmentada, fins i tot l’afavoreixen. Són sucosos, ja els he tastat: per entretenir-s’hi en una lectura llaminera.

– Assaigs crítics, de Carles Riba
– Poesies completes, d’en Verdaguer o d’en Maragall (estic dubtant)
– Cuentos completos, de Flannery O’Connor
– El diario de la felicidad, de Nicolae Steindhart

Ja feia massa dies que no parlava de llibres, i ara potser m’he passat. Però… atenció! Només he manifestat unes intencions de lectura. Els comentaris ja vindran (com sempre) quan els hagi acabat.

Pàgines plenes de vacances

Hi ha molts llibres de vacances juvenils, escolars, com les que avui comencen. En ells és fàcil percebre una alenada inconfusible de pàgines viscudes, probablement perquè poques etapes de la vida es frueixen amb tanta intensitat, tan a fons cada minut. Qui no recorda aquells estius màgics, amb uns companys i un paisatge inesborrables? Quants autors han escrit les seves millors pàgines bevent en aquests records d’infància… No sé si és un gènere definit, però la novel·la de vacances està marcada amb un segell d’autenticitat, de vivència personal, que li dóna una força arrabassadora.
 
http://www.flickr.com/photos/22795626@N03/

L’adéu del maig

¡Com s’engalanen les serres,
com s’empal·lien los colls
amb sos verdosos domassos
clapejats de blanc i groc!
A ses plantes han esteses
catifes de mil colors,
i amb corones de llum pura
circuïts estan sos fronts.
Los ceps abriguen la vinya,
los arboços lo turó.
Cada cim té un mantell d’arbres,
cada arbre un mantell de flors,
de flors blaves com la jonça,
morades com los alocs,
vermelles com lo rubèlic
i el clavellet de pastor.
De roses blanques i veres
cada roser n’és un pom,
lo baladre una cascata
que les vessa com un foc.

M’agraden aquestes estrofes del poema Vigília de Corpus, de Verdaguer, on és la natura qui s’abilla amb una festa de colors, com si imités les enramades o catifes de flors. Encara que no ho sembli, el maig se’ns en va. En paraules del mateix poeta, la diada del Corpus és la porta que la primavera rient obre a l’estiu. Avui, però, hem canviat les pluges de flors per les d’aigua (i ben contents!). La foto és d’aquest àlbum.

Falciots

Avui m’ha semblat sentir el primer falciot de l’any. He tret el cap per la finestra, però… res. Potser ha sigut una falsa impressió, el refilet d’un altre ocell (una merla? una cardina?) m’ha arribat escapçat i s’assemblava al xerric dels falciots. Però fa calor de falciot, el curs ha agafat velocitat de falciot, l’estiu es veu tan proper com quan volen els falciots… Crec que sí, que ho era.