Alfanhuí, un llibre de colors

Què té Alfanhuí que fa uns anys hi dediqués aquest article, si el títol més conegut de l’autor, Rafel Sánchez Ferlosio, és El Jarama? Doncs que és una experiència lectora força impressionant, fins i tot m’atreviria a dir que sensacional, amb totes les connotacions que aquestes dues paraules poden suggerir. Industrias y andanzas de Alfanhuí és un llibre d’impressions, de sensacions, líric, ple de poesia. Alhora, una narració fantàstica i imaginativa, que apel·la contínuament als nostres sentits. Un llibre d’una plasticitat sorprenent, que vessa cromatisme pels quatre costats. Un llibre de colors.

Potser citant alguns fragments podré desvetllar una mica quina és la màgia de l’obra. Moments impressionistes que ens porten des d’una “vergüenza amarilla y fría”, a “los sordos golpes de un turbio tambor”, passant per un “olor mortecino y oscuro” , una “luz honda y amarilla” o “un brasero picón que olía a gris y a veces a incienso”. Aquests exemples són una petita part de las descripcions impressionistes, autèntiques mixtures sensorials, que omplen el relat. Són sinestèsies, en les quals barreja els sentits amb percepcions que no els corresponen.

Jo no perdria el temps i aniria directament al llibre. Però si voleu saber-ne més coses, podeu llegir la resta de l’article o un post anterior (una mena d’esborrany, el millor era el comentari d’en Frank). La il·lustració, d’en Jesús Gabán, està plena d’ocells, com el llibre.

Alfanhuí, un llibre de colors

Alfanhuí, de Rafael Sánchez Ferlosio, és un llibre de colors. També és una novel·la amb aire de picaresca, amb més malenconia que sàtira, amb més lirisme que humor. O potser és un llibre de fantasia, o un exercici de sinestèsia. També és un llibre d’ocells. Però, sobre tot, és un llibre de colors.

El Hòbbit, la porta al món de Tolkien

La millor porta d’entrada al món literari de JRR Tolkien, especialment per als lectors joves, és El hòbbit. Al marge de la relació amb les altres obres de l’autor, ens trobem amb una narració clàssica d’aventures fantàstiques: amb un protagonista antiheroi, una colla de companys memorable, monstres horripilants i aliats formidables, escenaris fabulosos, màgia, tresors, batalles i un drac que fa feredat. I un humor fi, fi. Ah, i un anell màgic.

L’Atlàntida mítica i el cicle artúric

M’ha arribat a les mans un llibre recent de Stephen R. Lawhead. Encara no l’he llegit, però puc recomanar un cicle del mateix autor d’ara fa uns anys: Pendragon. La editorial Timun Mas el va publicar en cinc volums (1999). A mi em va agradar molt Taliesin, el primer de tots: a més d’altres virtuts, em va sorprendre l’original lligam que estableix entre la Atlàntida mítica i el cicle artúric. Els següents llibres són més fluixos, i encara que es deixen llegir, amb tres n’hauria fet prou. Des de 2006 es poden trobar a Planeta.

Mary Norton, un buit editorial

De Mary Norton fa molt de temps que no se’n reedita res, i és una autora interessant. Per exemple, el llibre d’aventures fantàstiques ¿Han muerto todos los gigantes? (Alfaguara, 1986) em va agradar força. Amb originalitat i un ritme envejable repassa algunes tradicions màgiques i fantàstiques, ben lligades a la trama. Ara voldria llegir algun dels volums de The borrowers (Los incursores en castellà, no sé si hi ha traducció al català), perquè en tinc bones referències. Agrairé pistes…

Els contes russos d’Afanas’ev

Llegir els contes russos recollits per Afanas’ev és anar de sorpresa en sorpresa. Ens obre les portes a unes aventures màgiques que encantaran als incondicionals de la literatura fantàstica i als amants de les rondalles. No n’he trobat cap edició en català, però n’hi ha unes quantes en castellà, per exemple Cuentos populares rusos (Anaya, 2007). També els podeu llegir aquí, a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, però hi trobareu a faltar les il·lustracions. Si aconseguiu una edició amb les d’en Bilibin,  són molt bones.

El protagonisme d’un bosc

Quan un llibre m’agrada, el rellegeixo. Si m’agrada molt, el rellegeixo molt. El bosque animado (Espasa-Calpe, 2006), de Wenceslao Fernández Flórez, l’he rellegit moltes vegades. Està escrit amb un estil deliciós, en un llenguatge carregat de matisos, que marida poesia, humor, tendresa, ironia, estampes rurals i encert narratiu. Curiosament, el marc espacial, un bosc de Galícia, esdevé el veritable protagonista del llibre. Per la fraga de Cecebre desfilen uns personatges simpàtics, tots molt humans, encara que de vegades siguin plantes o animals, o fins i tot un trenet d’estar per casa. Són memorables els episodis de l’arbre nouvingut, o la lluita entre els pescadors i les truites, i personatges com el patètic bandoler Fendetestas. Per obrir boca, podeu llegir-ne l’inici aquí.