Ocells, arbres, flors i bons escriptors

Margarida

Pintura de Mercè Rodoreda

Em penso que era Aristòtil qui, en parlar de l’art, feia una explicació en què es combinaven la bellesa del món, l’admiració dels homes i la voluntat d’imitació. Ara tampoc vull fer un repàs de la filosofia que vaig estudiar, perquè la filosofia, els seguidors del blog i jo en sortiríem malparats. Però, en una d’aquelles il·luminacions que de vegades tenim els lectors, he descobert que els escriptors que més m’agraden són uns experts contempladors de la naturalesa, i això m’ha fet content. Una llista exhaustiva seria molt llarga i pedant, però deixo aquí alguns noms perquè hi penseu una mica. A mi em van ensenyar els noms dels peixos de roca alguns bons amics gironins, ben arrelats i lectors amb fonament: ja vaig dir fa temps que entre una immersió a les cales de Begur i una capbussada a les pàgines d’en Ruyra no hi ha molta diferència. O què me’n dieu de l’escriptor i editor Joan Sales, tan ben tractat en el seu centenari, que podria afegir als seus títols el d’ornitòleg afeccionat (compteu els ocells que volen per les pàgines d’Incerta glòria). La Mercè Rodoreda tenia desfici per les flors, ho saben bé els que han llegit les seves cartes o coneixen l’entranyable jardiner de Jardí vora el mar. Per acabar, una debilitat personal: l’enamorat de les plantes que era Tolkien, que va cobrir el seu món fantàstic amb les ombres d’arbres tan mítics com els seus herois imaginaris, i el va perfumar amb un esplet d’herbes remeires.

Anuncis

L’adéu del maig

¡Com s’engalanen les serres,
com s’empal·lien los colls
amb sos verdosos domassos
clapejats de blanc i groc!
A ses plantes han esteses
catifes de mil colors,
i amb corones de llum pura
circuïts estan sos fronts.
Los ceps abriguen la vinya,
los arboços lo turó.
Cada cim té un mantell d’arbres,
cada arbre un mantell de flors,
de flors blaves com la jonça,
morades com los alocs,
vermelles com lo rubèlic
i el clavellet de pastor.
De roses blanques i veres
cada roser n’és un pom,
lo baladre una cascata
que les vessa com un foc.

M’agraden aquestes estrofes del poema Vigília de Corpus, de Verdaguer, on és la natura qui s’abilla amb una festa de colors, com si imités les enramades o catifes de flors. Encara que no ho sembli, el maig se’ns en va. En paraules del mateix poeta, la diada del Corpus és la porta que la primavera rient obre a l’estiu. Avui, però, hem canviat les pluges de flors per les d’aigua (i ben contents!). La foto és d’aquest àlbum.