M’agrada aquesta manera d’entendre la literatura, la que Ramon Folch i Camarasa veu en el seu pare i que es podria dir d’ell mateix. Llàstima que no surti tota l’entrevista aquí, però paga la pena una visita.
Jo no sóc crític, sóc fill. Però sóc escriptor i això em dóna un cert dret també a jutjar l’obra literària de Folch i Torres. Jo, cada vegada més, em quedo… admirat -potser és una paraula molt gran-, però… em quedo amb un sentit, sí, amb un sentiment d’admiració davant de la manera d’escriure del meu pare que era d’una gran fluïdesa, d’una gran naturalitat. Potser a vegades no era tan pur com podien ser altres escriptors més curosos, diguem-ne. Però era d’una absoluta naturalitat. En sabia molt. El diàleg el dominava perfectament. I llavors és clar, la part descriptiva és on es revela o es torna a revelar, diguem-ne, l’escriptor de raça. I fa unes descripcions de paisatge, que a vegades ell no havia ni vist, que són una veritable petita joia literària.
Lector de fons 