Les Rondalles de Verdaguer

He acabat fa poc les Rondalles de Jacint Verdaguer, i m’ho he passat molt bé. D’una banda, perquè la prosa verdagueriana és clara i fresca, no s’embolica amb complexitats, i als aprenents d’escriptor aquestes lliçons ens ajuden. Tot el text regalima una naturalitat i senzillesa que no semblen casuals: fa ben bé l’efecte que l’autor s’ha amarat de narracions orals i de parla popular abans de posar-se a escriure. Les narracions són breus, intenses, equilibrades en la mida i en el to, com tots els bons contes. La fantasia hi és molt present. Finalment, i això no és un motiu menor per haver xalat, van guarnides d’un punt d’humor deliciós.
Anuncis

Alfàbrega per espantar els mosquits

Ja han arribat els mosquits. Hi ha qui ha repartit per casa petites mates d’alfàbrega, confiant en el poder repel·lent de les seves fulles. Jo més aviat recelava, una mica foteta i tot. Però la saviesa popular compta amb arguments sòlids, i amb valedors que es fan escoltar, de tan bé com diuen les coses. Escriu en Gaspar Jaén de les alfàbregues:

I, fulloses i delicades, al llarg d’aquests mesos, entre la primavera i la tardor, a més de mantenir allunyats mosquits i mosques, perfumaven intensament les nits que, en el seu rodar admirable, primer s’acurtaven i s’allargaven després. (…) I el seu nom, com la seua olor persistent, intensa i tendral, s’allunyava enllà dels límits de l’idioma, cap a l’oest, cap al sud i s’endinsava en Castella per les hortes del Túria i del Segura: alfàbrega, aufàbega, alfàbega, alfàbiga, alfágueda, alhávega…

Els contes russos d’Afanas’ev

Llegir els contes russos recollits per Afanas’ev és anar de sorpresa en sorpresa. Ens obre les portes a unes aventures màgiques que encantaran als incondicionals de la literatura fantàstica i als amants de les rondalles. No n’he trobat cap edició en català, però n’hi ha unes quantes en castellà, per exemple Cuentos populares rusos (Anaya, 2007). També els podeu llegir aquí, a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, però hi trobareu a faltar les il·lustracions. Si aconseguiu una edició amb les d’en Bilibin,  són molt bones.

Els pobles de la Cerdanya

Soriguera, Soriguerola,
Talltorta, Ventajola,
Alp, Das, Olopte, Cortàs,
Salit i la Vila,
Vilanova i Angustrina,
toca-sons de Bajande,
repicons d’Estavar,
llepaupins de Llívia,
gormands de Puigcerdà,
porqueirols de Sant Martí,
burros de Bolvir,
nobles de Saga,
cavallers de Ger,
rovellats d’All,
bufabuines d’Isòvol,
corbells de Bellver,
gitanos de Montellà.
Aquesta cançó popular és com un mapa en vers. L’he trobat aquí i m’han vingut ganes de saber-ho tot: d’on treuen els cerdans aquests mots d’accents ferrenys, i els monosíl·labs secs, i quines històries s’amaguen darrera els apel·latius de cada vila.

Pinta portes per poc preu

Pere Pau, pintor pastera, pinta portes per poc preu. És un embarbussament ben clàssic, un simple joc fonètic. O no? Aquesta mania de llegir coses d’en Joan Amades… et descobreix històries increïbles. Com la d’en Pere Pau, pintor, que va fer un pressupost per decorar les portes de l’orgue de la catedral de Tarragona. I va errar el càlcul, va pintar molt més temps del previst, amb el preu ja tancat; o sigui, que les portes van sortir barates al capítol de la catedral tarragonina. Al pobre pintor li van penjar la cançoneta de les “pes”. Devia quedar amb l’orgull ferit, però va mostrar un saludable sentit de l’humor en signar les portes amb unes sigles ben clares: PPPPPPPPP. Diu l’Amades que, si vas a la catedral de Tarragona, encara pots veure aquesta signatura…